Ho he de jurar per Déu. No jurar que sóc innocent, que és ben sabut que no ho sóc, ni ho seré mai, sinó que he de jurar posant a Déu per testimoni d’un meu no-acte. Prepara, doncs, la cerimònia i col.loca una estampa davant de la fruitera, al mig del bufet, com si fos un altar immaculat i el menjador un temple quan ella, la Gran Sacerdotessa, mai no n’ha trepitjat cap.
– Jura que no has estat tú¡
continua…
Silenci. Perquè resisteixo el primer embat i no juro pel senyor de l’estampeta?. Perquè aguanto el segon i el tercer , cada vegada més amenaçadors, més inquietants, si la imatge es mil.liflua i tova?. Perquè callo, si aquell representat que se senyala el cor amb un dit fllàcid i du una cabellera llarga i ondulada de dona antiga, i no riu per a què no se li mogui el vermell dels llavis, no té pinta de Déu ni de res respectable?
– “Embustera”. A què no ets capaç de jurar?
La Gorgona es desferma. El seu crit s’escanya. Tinc deu anys. Sé que l’enfureixo. Pero jo, amb mocs i llàgrimes, amb pànic, totalment petrificada ni juro ni concedeixo que sí, que he llencat a l’aigüera uns bocins de paper, que ella no ha engolit, la malparida, per poder delatar-me.
A què ve aquest drama per uns papers a la pila de l’aigua bruta?. A què ve, voler fer-te creure que una minsa pixarada pot anegar el món? Perquè les seves taules de la llei estan farcides de coses tan nímies?
Perque és ella o jo. Em vol doblegar la voluntat que, sorprenentment, resisteix, quan jo la creia totalment vinclada.
– No vull jurar¡
La Fúria es deixa anar. M’arrabassa. Sóc una pluma. No tinc resistència quan m’agafa pels cabells i m’arrossega fins la cuina, em fa ajupir el cap i amb aquella punteria, aquella força de martell neumàtic me’l colpeja contra el marbre de la sacratíssima aigüera profanada. Té. Un cop. I un altre. A l’instant sento que el front se m’infla. Em toco. M’han crescut dues banyes
Posem-li remei que això se m’he n’anat de les mans -penso que pensa, i que té por que les nafres es vegin massa. Aleshores rebusca a la butxaca del davantal, treu dues monedes – diu la saviesa popular que el fred del metall rebaixa l’hematoma- i me’n posa una a cada banya. I per rematar la feina, m’hi lliga un mocador a manera de vena que ho aguanta i amaga tot, a la vegada.
Tot i que recordo que la cara de Franco va restar llargues hores marcada en lil.la sobre les meves protuberàncies, no recordo haver anat al col.legi. Ni les burles de les nenes o la llàstima de la mestra. Potser hi van ser, per jo ho vaig oblidar. El que sí recordo és que no vaig jurar per aquell déu de fireta, que amb la seva pinta d’home capat em recordava vagament el meu pare, davant de qui, encara, volia preservar una mica de decència
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
colpidora … i molt ben escrita. Fins aviat!
Ets reincident. No pares de sorprendre’m amb narracions a quina més ben escrita i més emocionant.
Avui és divendres i, tot i això, resto mut.