Sempre arriba el moment en la vida i aquell moment va arribar.
Em va baixar la regla, sense que jo sabés exactament d’ón venia aquell doll de sang. L’únic segur de l’afer eren les calces tacades. Jo que les veig -Sant Déu Sant Fort, Sant Immortal, que em desagno viva¡- les agafo i les amago al capdevall de la pila de roba bruta amb l’esperança -vana com totes les esperances d’aquella casa – que li passessin desapercebudes a la gran Netejadora perquè no sabia quina reacció li podrien provocar.
coninua…
Me’n vaig a dormir però no dormo, intentant aclarir tot el gabadal de mala informació que les nenes de l’escola, filles de mares ignorants i pares indiferents et donen en casos així. Amb tota aquella informació jo ja m’havia muntat una teoria: quan arribés el moment crucial, se m’obririen uns foradets als engonals i m’hi apareixerien sengles caps de sengles venes, com brocs oberts de fonts que mentre hi hagués líquid anirien rajant, però em miro, i els engonals estan intactes i em toco, i és per on surt l’orina que em raja la sang. La teoria es desmunta estrepitosament. Que fer en aquests casos, sinó apretar la vulva per a què la sang s’encalmi i faci un tap. ? Ho faig i reso. En aquells temps resava, però el meu Déu era home-pare, un exemplar despistat, desinformat i poc interessat per les coses específiques de les dones.
“Pare nostre (per a no sentir-me tan sola poso molta humanitat necessitada en el pronom plural) baixa del cel, carai, i ablana la seva voluntat. Que el teu regne, si és millor que aquest, arribi sinó, que el bombin. Perdona la culpa d’haver nascut i ara més que mai, d’haver nascut dona. Amb tot, espero amor i perdó de la meva Deutora però a veure si cau al barranc i es mata, Déu meu, i me la treus de davant. Amén”
Això darrer ho dic depressa, com si no volgués assabentar-me’n. Encara estic en la resonància de l’amen que apareix la Innombrable. Veig la seva ombra al va de la porta de l’habitació. No encèn el llum. Porta una cosa a la ma. Les calces brutes.¡ Les ha trobat. Avança cap el llit, jo m’encongeixo sota els llençols, però per més petit que es faci ella sempre troba el meu cos. Ja la tinc a tocar de l’espona, brandant les calces com una maça. Espero el cop, però em retira els llençols d’una estrebada i apareix en samarreta el meu cos prim, encongit i secretament sagnant. Instintivament em cobreixo el cap amb les mans. En va. Ella, amb les calces brutes que llençades amb aquella fúria colpegen com un fuet mullat, va al pit, a la panxa, a les cames i, amb l’altre ma, quan em descuido va la cara.
– Aixo t’ho rentes tú, marrana¡
Aleshores ve, quan poso en pràctica la meva super-estratègia defensiva. Me’n vaig del cos. Em penjo al fil de la trista bombeta apagada i des d’alli contemplo l’escena i et juro que fins i tot de lluny estant em provoca basques el que veig. Un cuc insignificant i trepitjat. Descarregada la còl.lera, la Mater Sumaríssima, se’n va amb un cop de porta que fa tremolar les parets i les carns.
Trigo hores en baixar del sostre i allà dalt tinc temps de pensar: Que ser dona és ser marrana. Que em fa vergonya ser-ho. Que la meva sang és fastigosa. Que maleïda l’hora en què va baixar. Que si abans no era innocent ara sóc culpable. Que si abans era infant i se’m maltractava ara sent adulta no sé que pot passar. Amb quina cara miraré als altres demà?
Veig el meu cos desde dalt: s’ha tapat, s’ha cansat de plorar i el venç una son reparadora i dolça, una mena de capa que per unes hores el protegirà.
Baixo, l’abraço i m’adormo amb ell.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En tota aquesta sèrie ets capaç de transmetre de manera sensacional el que pensa la criatura, com funciona el seu cap… Les teves narracions m’agraden cada dia més. Per l’estil, pel ritme, per l’ús del lèxic i les imatges, per tant d’enginy… Et torno a felicitar, no sense certa enveja sana.
Per cert, Lliria, en la narració anterior, la de la redacció el xai i l’avi merdós, com és que has triat justament Santa Coloma de Cervelló com el poble on passa l’acció?. És el meu poble natal, i on em van criar i mantenir fins que vaig ser un ganàpia.
Les darreres paraules, quan t’adorms, una delícia. El relat, si no es vero es ben trobato. Sí, alguna cosa pareguda sol esdevenir.