Club 7 Cinema

Petit indi (Petit indi / Little indi / C’est ici que je vis), de Marc Recha

Un film d’un noi, una família, un grup d’habitants de l’extraradi, d’ocells que canten i guineus que callen, de gossos que corren i siluetes humanes escampades pels territoris primigenis de Pasolini i Rossellini, tocats per la màgia d’una falsa innocència encisadora, per la mirada de l’etern aprenent, del nen que vol ser sempre Marc Recha, o l’espectador instal·lat en la voluptuositat de la vida i de la càmera (Àlex Gorina -sense enllaç-, El Temps núm. 1324)

L’Arnau –quina gran troballa, la del debutant Marc Soto– (..), amb les seves incansables anades i vingudes, amb l’entusiasme callat pels seus ocells cantadors, dinamitza l’interior d’un pla que es presenta a l’espectador amb una estabilitat fràgil i inquietant, una serenor gairebé bressoniana que contrasta amb els crèdits animats i amb la banda sonora, que ens fa esperar una comèdia que no arriba mai (Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)

(..) la seva pel·lícula més pròxima a l’espectador (..), suavitza les formes i els contorns, crea uns personatges menys abstractes i utilitza un tipus de música que ens trasllada a un registre emotiu ben diferent (Quim Casas, El Periódico)

(..) no acaba de trobar el to adequat quan la faula de l’empresonament i de la crueltat es posa en evidència; en canvi resulta admirable quan del paisatge emergeixen determinats submons –com les colles d’ocellaires o el canòdrom– i quan la possibilitat de reconstrucció de la realitat acaba desembocant en allò insòlit i estrany (Àngel Quintana, El Punt)

Aquesta barreja entre realisme gairebé documental i estructura narrativa pròpia d’una faula fa de “Petit indi” una experiència única, la transforma en una pel·lícula viva i enèrgica, que es va creant a sí mateixa a mida que avança (Carlos Losilla, Avui)

Una pel·lícula que de tant petita es fa gran. Una pel·lícula on els silencis compten més que els diàlegs. I on els espais, les localitzacions, no només agafen un protagonisme poc habitual, sinó que en el fons són un reflex de l’interior dels protagonistes (Roger Morales, blog La Llanterna Màgica)

Una anècdota immobiliària, perifèries urbanes, un estol de personatges entotsolats, no-llocs, una mirada pròpia; vet aquí un nou Recha que comença, però, a canviar: els títols de crèdit, la música, de gran i espectacular protagonisme, acompanyen els mots i l’anunci del director d’un gran, ens diu, viratge. I què, de Petit indi? singular, fenomenal film (Pere Meroño, blog Pere Meroño)

Marc Recha: ” (..) crec que el cinema, o almenys tal com jo l’entenc i el faig, ha de reflectir les transformacions de la realitat i que a la vegada pot ser un testimoni, una manera de conversar, de mons que desapareixen” (Imma Merino, El Punt)

Marc Recha: “El meu treball es basa en l’observació, veure què està passant al nostre voltant per construir una mirada pròpia. (Josep) Pla era molt complex, i una de les coses que més m’interessen d’ell és la manera que tenia de plasmar els paisatges: les flors, la natura, la gent… aquest concepte que m’agrada tant que l’home solitari és el més tafaner (Oriol Rodríguez, Plaers d’Avui)

Els enllaços amb aquestes -i d’altres- crítiques i articles, també anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO © Parallamps Eduardo Noriega, actor a Petit indi, de Marc Recha

Altres veus: “Petit indi”, de Marc Recha

***

CRÍTIQUES I RESSENYES.

Pere Meroño (blog Pere Meroño): Petit indi.

Àngel Quintana (El Punt): Aixecar acta.

Guillem Morales (blog La Llanterna Màgica): Petit indi.

Carlos Losilla (Avui): Els camins de la vida.

Quim Casas (El Periódico): Adolescència perifèrica.

Sergi Sánchez (Time Out Barcelona): Petit indi.

***

ESTRENES.

Un esperit solitari –pdf 1 + pdf2– (Oriol Rodríguez, Plaers d’Avui)

Faula a l’extraradi (Bernat Salvà, Avui)

Marc Soto debuta amb ‘Petit indi’ (Cultura21.cat)

Petit indi (Valentí, Cine.cat)

Petit indi (El Singular Digital)

La pèrdua de la innocència (Jordi Camps i Linnell, El Punt)

L’Arnau era un petit indi -sense enllaç- (Marta Salicrú, Time Out Barcelona)

Marc Recha: «He mostrat un món que desapareix» (Imma Merino, El Punt)

«Petit Indi», el pas natural de l´adolescència a la maduresa (Diari de Girona)

Marc Recha: «Vull fer cine massiu. És el meu somni» (Olga Pereda, El Periódico)

***

ALTRES ARTICLES.

“Petit indi”, gens petita i mestra -sense enllaç-. Àlex Gorina (El Temps): Un film d’un noi, una família, un grup d’habitants de l’extraradi, d’ocells que canten i guineus que callen, de gossos que corren i siluetes humanes escampades pels territoris primigenis de Pasolini i Rossellini, tocats per la màgia d’una falsa innocència encisadora, per la mirada de l’etern aprenent, del nen que vol ser sempre Marc Recha, o l’espectador instal·lat en la voluptuositat de la vida i de la càmera (..).

***

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!