Club 7 Cinema

Emma Vilarasau, Enric Auquer, Maria Rodríguez Soto, Alberto San Juan, Clara Segura, José Pérez Ocaña i Macarena García protagonitzen “Casa en flames“, film (85% en català) dirigit per Dani de la Orden i amb guió d’Eduard Solà, que ja s’ha estrenat a Catalunya, sembla que amb bona resposta per part del públic i envoltada d’una aclamació general a la interpretació que hi fa la gran Emma Vilarasau.

Sinopsi: La Montse (Emma Vilarasau) està molt contenta perquè passarà un cap de setmana amb tota la família a la casa que tenen a Cadaqués. Fa temps que està divorciada, el seu ex té una nova parella i els fills s’han fet grans i van a la seva sense fer-li gaire cas… Però aquest cop no permetrà que res ni ningú engegui el cap de setmana a rodar, encara que per aconseguir-ho hagi de cremar-ho tot.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity. Vídeos: Tema ‘Crema-ho tot’, de Joan Dausà, BSO de la pel·lícula | Tràiler (VOSE). DE: Vercine. Durada: 1h50.

Apunts a les xarxes ran de la seva estrena.

Joan Millaret Valls, a Facebook: Una esplèndida comèdia dramàtica sobre una mare mancada d’afecte que es vol rodejar de la seva família peti qui peti un cap de setmana a la casa de la costa però tot se n’anirà en orris entre retrets i malentesos. Una Emma Vilarasau immensa en un paper de premi enmig d’un repartiment espectacular format per Enric Auquer, Maria Rodríguez Soto, Alberto San Juan, Macarena García o Clara Segura. Pel·lícula inaugural del BCN Film Festival. La millor pel·lícula del cineasta barceloní Dani de la Orden a dia d’avui. La pel·lícula catalana de l’any.

Cinema Truffaut, a X: (..) una de les pel.lícules de l’any, #CasaEnFlames de @danidelaorden. Un festival interpretatiu amb un repartiment excepcional. Comèdia, relacions familiars, secrets amagats i molta emoció. Amb banda sonora de  @joandausa. NO US LA PERDEU! (..) El que fa Emma Vilarasau a “Casa en flames” (..) és senzillament memorable. El seu retorn a la gran pantalla després de 10 anys és una interpretació descomunal, sensacional. Va directa al Gaudí a la millor actriu. Quina lliçó! No us ho perdeu!! (..) DIV 28 estrenem una de les pelis catalanes de l’any. Amb #CasaEnFlames riureu, plorareu i gaudireu d’unes interpretacions descomunals, amb Emma Vilarasau, en el paper de la seva vida, Enric Auquer i @MariaRodgzSoto. I música de @joandausa!.

Tono Folguera -productor-, a X: (..) una pel·lícula preciosa, rius (molt), plores (una mica), actors extraordinaris, excel·lent guió i molt, molt ben rodada. Si no reventa la taquilla, ja cal que com a país amb llengua pròpia, ens ho fem mirar. Veurem! Aneu al cine!!!. (..) Brutal aquest n. 5 [de recaptació a la taquilla, just després de “Kinds of Kindness” i per davant de la nova de Kevin Costner] de #Casaenflames, és fonamental per la subsistència de la llengua q si es fa cinema de qualitat, els espectadors responguin!! I aquest cop ho hem fet! I al setembre tindrem “El 47” de relleu! Som-hi!.

Ismael Martín, a X: El retorn de Dani de la Orden al cine en català, #CasaEnFlames, és una de les seves millors pel·lis. Es posa més seriós que mai, amb retrobament familiar de personatges “mediocres i patètics”, molta mala llet, repartiment brillant i Emma Vilarasau superba.

Alba Laguna, a X: Ja ho sabíem, però que gran que és l’Emma Vilarasau #CasaEnFlames.

Alfons Gorina, a X: (..) Dani de la Orden aconsegueix el seu millor film fins ara. Per la feinada d’Emma Vilarasau i la resta d’un gran cast, pel balanç de comèdia i drama, per l’ús de la càmera i el fora camp. Pateix una mica al final, però molt bé en general.

Jordi Camps Linnell, a X: Comèdia dramàtica ben orquestrada, un ‘Agost’ a la catalana que amb un guió d’allò més teatral estén la bugada bruta d’una família de casa bona (encara que tothom s’hi pot sentir reflectit). Un caramel perquè el repartiment llueixi.

Pere García, a Facebook: PEL·LICULES DE REUNIONS FAMILIARS EN LES QUE EN UN MOMENT O ALTRE ES TREUEN ELS PLATS BRUTS, se n’ha fet i vist moltes. La mateixa Emma VILARASAU magnífica aqui, reconeixia que CASA EN FLAMES de Dani de la ORDEN te força semblança, sobre tot en el quart final amb l’obra de teatre AGOST de Tracy LETTS que ella mateixa va representar al TNC – allà però la mare era la gran Anna LIZARAN-, i un cop vista asseguraria que així es. Però s’ha de conèixer que el guió d’Eduard SOLA, està molt ben quadrat i tot i que en alguns moments – la mort de l’àvia, el condó-, semblen situacions absurdes i il-lògiques, al final tenen la seva explicació, i això m’agrada. Un bon guió segueixo creient que ès tot, però a CASA EN FLAMES diria que el repartiment es una autèntica troballa. D’entrada: gent de teatre, això està molt be, però es que TOTS estan en estat de gràcia. La VILARASAU em va arribar a cansar fa temps amb els seus plors. L’ORENETA la va redimir i aquí està “que se sale” de be que interpreta a la mare i plora com MAI. Però si ella esta molt be, li van al darrera per ordre de preferències la Maria RODRIGUEZ SOTO, l’Enric AUQUER, la Clara SEGURA, en José PEREZ OCAÑA i la Macarena GARCIA. Però “at last but not least” un Alberto SAN JUAN per posar-li un pis!!!. Genial repartiment!. No em faria res tornar a veure CASA EN FLAMES, que com em va dir el soci Terribas ha de ser l’èxit de la temporada i l’acaparadora de premis. Aquí si em pregunto com ha de ser CASA EN LLAMAS. Tota la gràcia de la parla català-castellà es perderà?. Quin greu.

Articles publicats ran de la seva estrena a Catalunya.

Retrat familiar amb mar de fons, article de Paco Vilallonga, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: Una casa a Cadaqués. Una trobada familiar (amb alguna presència inesperada). Un cap de setmana per davant. I les emocions i retrobaments, els moments divertits o els que freguen el patetisme, però també els draps bruts, els ressentiments, els secrets amagats i les ferides mal tancades que afloraran. Aquests són els ingredients de “Casa en flames”, l’onzena pel·lícula -en només 11 anys, a pel·lícula per any, un ritme prolífic realment atípic en el panorama del cinema espanyol i català- del barceloní Dani de la Orden, des del seu debut el 2013, amb només 26 anys, amb “Barcelona, nit d’estiu”. Durant aquesta trajectòria, De la Orden ha compaginat les comèdies lleugeres més comercials amb altres projectes artísticament més ambiciosos i personals, que incorporen un component dramàtic més marcat (..). Des de “Celebración”, el film amb el que Thomas Vinterberg va inaugurar el famós Dogma 95’ o des de “Reencuentro” de Lawrence Kasdan, per agafar un altre títol referencial, les pel·lícules que parteixen d’una reunió d’amics o una celebració familiar que serveix de detonant per fer una mena de catarsi col·lectiva en la que cauen les caretes han sovintejat en totes les cinematografies. En aquest sentit, “Casa en flames” segueix al peu de la lletra aquest model i no descobreix en síntesi res de nou. El seu mèrit és la forma amb la que ho fa, incorporant elements de la trama que basculen constantment entre el component més dramàtic, el còmic i el sentimental. De fet, l’arrencada de la pel·lícula entronca directament amb la comèdia negra, per derivar progressivament després en el seu terç final cap a un drama més explícit i ple d’arestes. (..) El realitzador barceloní és molt hàbil en dissimular les costures del guió de Solà, concebut com un artefacte d’un ritme endimoniat, que pràcticament no té moments de pausa, i que està farcit de seqüències d’autèntic lluïment pels seus personatges. Si bé l’eix central és evidentment el personatge de Montse, la matriarca, “Casa en flames” té l’habilitat de convertir en importants tots els altres personatges, que difícilment podem qualificar en cap moment de “secundaris”, teixint un embolic de relacions direccionals, bidireccionals i creuades que es van intercalant en el desenvolupament de la trama. Tot flueix i tot encaixa. Després d’onze anys allunyada dels platós, centrada específicament en la seva carrera teatral, “Casa en flames” suposa també el retorn al cinema d’Emma Vilarasau. El seu paper és un autèntic caramel per una actriu de la seva qualitat i personalitat. M’atreviria a dir que és el paper de la seva vida i podem intuir que li donarà moltes alegries durant la temporada de premis de tardor/hivern. Vilarasau està esplèndida, domina l’escena desacomplexadament, i transmet tots els matisos d’un personatge llaminer, però que amaga una notable complexitat. El seu “tour de force” és memorable. Però és que el “festival Vilarasau” està molt ben secundat per la parella de germans que interpreten Enric Auquer i Maria Rodríguez Soto -que torna a demostrar que està en un moment dolç de la seva carrera-, i per la companyia de dos gats vells, especialistes en robar escenes, com són Alberto San Juan i Clara Segura, que completen un repartiment estel·lar, molt rodó (..).

Entrevistes publicades ran de l’estrena del film a Catalunya.

Emma Vilarasau: “Has de fer que els personatges respirin, suïn, plorin i riguin”. L’entrevista Bernat Salvà, al diari ‘El Punt Avui’. B.S.: (..) Hi interpreta la matriarca d’una família benestant en decadència, que es reuneix a la seva casa de la Costa Brava amb la intenció de vendre-la. Un repartiment excepcional, que inclou Alberto San Juan, Enric Auquer, Maria Rodríguez Soto i Clara Segura, acompanya Emma Vilarasau en una comèdia dramàtica excepcional, que sens dubte farà parlar i recollirà premis. Dani de la Orden (“Barcelona, nit d’estiu” i “Barcelona, nit d’hivern”) torna per la porta gran al cinema en VO catalana. (..) E.V.: (..) totes les mares senten una mica aquesta mena d’insatisfacció per haver dedicat la vida als fills i no haver fet res amb la seva. La mare d’’Agost’ també tenia alguna cosa d’això. En aquest sentit, sí, però després la pel·lícula no té res a veure. Els fills són uns egoistes, poc empàtics, i ella tampoc és empàtica amb la seva mare. Crec que és una família una mica miserable en aquest sentit, tot és: jo, jo i jo, i què hi ha del meu. La mare fa tant de temps que desitja passar aquest cap de setmana junts que té una mica més d’excusa, però és igual d’egoista que els fills. B.S.: És un caramel, el personatge? Està al centre de tot, té monòlegs, tot un arc d’emocions… E.V.: Absolutament! És un regal que m’ha fet el Dani de la Orden, li estaré tota la vida agraïda, perquè a més m’ho vaig passar molt bé rodant amb els companys. Vaig anar molt de cul, van ser uns dies intensos, a vegades difícils, però en guardo un record meravellós. Em feia molta por de mirar-me, perquè sempre me’n fa, però vaig veure la pel·lícula i em va sorprendre aquest equilibri total entre la comèdia i el drama. Ni el drama és pesat ni la comèdia es dispara, i és una mica com la vida. No és fàcil aconseguir això amb cinema. B.S.: El seu personatge sembla superat, al principi, però alhora té una força interior gran. E.V.: És una dona forta. Les dones d’aquesta pel·lícula són fortes. El que passa és que està tocada des de fa temps. El Dani quan vam començar rodant em va dir que té una depressió, però que no volia que es noti en la pel·lícula. I per això fa el que fa, perquè no pot renunciar a aquest cap de setmana, perquè per a ella és tornar al buit de no veure’ls. Hi ha un moment que ho diu: “No m’agafeu el telèfon, no em veniu a veure, no existeixo per vosaltres. Ni un miserable whatsapp.” Ho has d’entendre, perquè els fills tenen les seves vides, però ella se sent molt abandonada i reclama el que pensa que és seu i que es mereix, i aleshores passa per sobre de tot per aconseguir aquest cap de setmana. B.S.:  Pensa que Dani de la Orden posa un mirall a certes famílies benestants que estiuegen a la Costa Brava… E.V.: Sí, jo crec que està retratant una classe mitjana alta catalana, i crec que és intencionat. No crec que això passés amb una classe treballadora, perquè, d’entrada, la dona hauria treballat. No tindrien una segona residència per vendre i no obririen la porta a aquesta mena d’abisme que se’ls fa al cap de setmana quan obren la porta d’aquesta casa. Per tant, sí, crec que retrata un estatus social. A més, parlen molt de diners. Tothom en necessita, no en tenen gaires, perquè és una família en decadència, però n’havien tingut, i tothom vol els diners de la venda de la casa. B.S.: Creu que necessitarien teràpia individual i/o familiar? E.V.: Jo crec que sí, necessitarien una bona teràpia, tots plegats, sobretot familiar, per aprendre a mirar-se als ulls i dir-se les coses sense la motxilla de retrets que porten tots. B.S.: Discuteixen molt, criden molt, la manera d’interactuar és disfuncional. E.V.: És que de vegades passa, en les famílies, hi ha tanta confiança que saps que sempre hi seran. La família no la tries, però sempre hi és, i a vegades són els que menys cuides, perquè ja hi són. Els amics els cuides, a la parella potser també, però la família sempre hi serà (..).

Dani de la Orden: “Rebre amor incondicional des de petit et pot convertir en un monstre”. L’entrevista Xavi Serra, al diari ‘Ara’. Dani de la Orden (Barcelona, 1989) va decidir que volia explicar les dinàmiques de “les famílies que s’estimen malament”, concretament les de “l’ambient de ‘pijolandia’”, que coneix perquè la seva pròpia família estiuejava a Begur i perquè creu que les famílies amb més recursos s’estimen pitjor que les més pobres. “En una família amb problemes econòmics potser el més important per a una mare no seria que els fills no l’estimessin o que se sent molt sola, sinó portar el pa a casa”, reflexiona. A “Casa en flames”(..) la mare de qui parla el director es concreta en la Montse, una Emma Vilarasau tan il·lusionada pel cap de setmana que reunirà tota la família a la casa de Cadaqués que edifica al seu voltant un castell de mentides condemnat a ensorrar-se. “Volia parlar de la part fosca de la maternitat, de què passa quan ho dones tot per la família i, d’un dia per l’altre, t’adones que això no té cap recompensa, només retrets i oblits”, diu De la Orden, que entén les mentides de la mare com un exercici més aviat inconscient. (..) Val a dir que, tot i el focus en la mare, a “Casa en flames” rep tothom. De la Orden envolta Vilarasau d’un repartiment estel·lar, començant pels dos actors de moda del cinema català, Maria Rodríguez Soto i Enric Auquer (els fills), Alberto San Juan (l’exmarit), Clara Segura (la nova parella de l’exmarit) i Macarena García (la nòvia del fill). “Tots s’estimen malament –diu el director–. El pare ho fa des de l’egoisme de qui es pensa que ja ha fet prou, la filla des del rebuig de qui està esgotada de tothom. I el fill és un nen consentit a qui l’hi han donat tot i sempre ho ha tingut tot fàcil. Però rebre amor incondicional i atenció des de petit pot convertir-te en un monstre; una esquerda en aquest afecte pot fer que un narcisista absolut es comporti de manera molt tòxica” (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!