El bloc d'en Titot

L’independentisme està convuls i això a molts independentistes els sembla un drama. Els que ens reclamem independentistes ens fotem els plats pel cap, ens ho critiquem tot, tots són traïdories, tot són poltronismes… (Fa dos dies mateix feia una entrada parlant de la transversalitat i ja va sortir qui, des de l’anonimat, això sí, m’acusava d’espanyol, de preferir una espanya capitalista a la independència,…)
La convulsió és innegable, el que no veig jo és que aquesta convulsió, ni tant sols els seus aspectes més impropis sigui una cosa negativa. Em refereixo –i per això començava amb el recompte d’estelades– que això és un símptoma del creixement.
És evident que no cal recórrer a la convulsió com a prova del creixement constant de l’independentisme. Com és evident que vuit estelades als balcons de Barcelona, per si soles, no són auguri de victòria. Aquest exemple del recompte d’estelades és un dels imputs que personalment rebo cada dia cada dia, cada dia anant amunt i avall: i els rebo aquí al Principat però també a les Illes i al País Valencià. Cada cop som més, això són faves comptades. Estem creixent en nombre i això fa que la pròpia acomodació de la gent en aquest espai polític provoqui aquest estat de convulsió. Això és una mica com quan un vago del metro va ple com un ou i arriba a una estació i en baixen dos i en pugen trenta: durant uns instants la marea humana allà dins et fa moure aquí i allà, com dut per una onada: al cap d’un moment, quan tothom s’ha acomodat i s’ha agafat a les barres, et deixen d’empentar, et treuen el paraigües de l’ull, la maleta dels ronyons…
El cas és que, com deia, el creixement constant de l’independentisme fa que quan tot just t’havíes acomodat, s’arriba a una altra estació i torna a pujar un munt de gent i, el que és més important, no baixa ningú. Crec que és per això que tenim aquesta sensació de convulsió permanent. I jo penso que malament aniríem si nó hi fos, si l’independentisme entrés en la normalitat, en el tedi, en ser una ideologia estable amb la qual s’identifica una tercera part del país: malament aniríem.

Afortunadament el creixement en vint anys ha estat espectacular. Em refereixo que els anys vuitanta d’independentistes a tot el país amb prou feina n’hi havia uns centenars. Ara som centenars de milers i com més va més som. Independentment de lo malament que ho puguin arribar a fer aquells o els altres. El cas és que des de que recordo, sempre he tingut la sensació que ho fèiem molt malament, que no estàvem prou organitzats, que ens discutíem per bestieses, que els partits la cagaven… I tanmateix hem passat d’uns centenars de persones a centenars de milers.

La bona notícia és que guanyarem, que ens desempallegarem d’Espanya. Aquest és l’únic destí d’una voluntat que creix a aquest ritme. No em pregunteu com ho farem, perquè no ho sé del cert (crec que a hores d’ara ningú ho sap del cert), però que ningú no ho dubti.
Mentrestant què fer: anar treballant i que cadascú faci la seva feina. Possiblement, jo mai podria convèncer de la necessitat de la independència aquells que convenç Lopez Tena.

Però que ningú no ho dubti: ens desempallegarem d’Espanya. I de França!