El bloc d'en Titot

He seguit amb interés creixent el moviment contrari a les directius de Bolonya. Pot ser equivocadament tinc la opinió que el problema principal es resoldria si el sistema de beques a les nostres universitats, a les universitats de l’estat espanyol que es nodreixen dels pressupostos autonòmics aprimats per l’espoliació colonial de l’imperi espanyol, no sofrís el resultat d’aquesta espoliació.

Bolonya consagra que els estudiants no poden ser alhora treballadors en actiiu dins del sistema productiu i això sense un règim de beques ampli i ben dotat porta a la discriminació. He vist però en entrevistes televisives que alguns estudiants d’aquest grup més combatiu que tot i ser una minoria ha aconseguit deixar de ser invisible mercés als excessos repressius dels mossos, estan en contra de Bolonya perquè els estudis queden molt supeditats als interessos del mercat de treball, (als interessos del capital deia la xica entrevistada), i questa crítica m’ha fet pensar que si per un costat ja era hora que els interessos dels nostres països i d’Europa, que en bona part són econòmcs, es traslladessin als plans d’estudi, penso que no és bó que la totalitat dels estudis superiors estiguin marcats per la utilització immediata en el sistema productiu, doncs és veritat que ens cal gent menys lligada als resultats dels balanços anuals i que pensi i repensi coses des de perspectives diferents. Però la veritat és que dubto que això no continuï essent així perquè la tradició europea sempre ha cultivat el saber universitari amb una perspectiva tant d’aplicació, com d’investigació aplicada, com d’investigació pura o inclusiu reflexió pura.

Sigui com sigui, la intuició tal vegada equivocadament, em diu que el problema gros i el punt feble del sistema és el de les beques, i que els estudiants haurien de centrar-se en aquest front reivindicatiu que és el punt on el règim borbònic que critiquen com el “capitalisme” és on ensenya totes les seves vergonyes antidemocràtiques.

Des d’aquesta perspectiva el testimoni d’En Tomàs hauria al meu entendre de fer-se sentir més enllà de la paraula “diàleg”, entre altres coses perquè l’autoritat acadèmica té molt poc marge per a segons quines coses, i inclusiu els nostres polítics tampoc disposen de res, i encara els de l’estat es deuen a les directives europees, però justament estant incomplint-les quan el sistema de beques està regit per l’economia colonial hostil a la nostra gent. Sense aquesta concreció al meu entendre, hi ha massa desproporció malgrat l’enteresa i determinació de la vaga de fam d’En Tomàs, entre la paraula “diàleg” i la manda d’elefants institucionals que es vol corregir.

L’audàcia i la gosadia són fonamentals per triomfar en combats tan desiguals però caldria que donessin com a resultat no solament un cop d’efecte sinó un posar al descobert la injustícia, i per al comú de la gent, inclusiu l’opinió universitària en general, el tema més evident per a mi continúa essent el de les beques. Animo En Tomàs a mantenir-se en la lluita, però ara per a mantenir-se cal extendre-la i pot ser el posar enperill la integritat física no és ara la millor opció doncs per extendre-la cal moure’s, explicar-se, aprofitar l’interés generat i avui ben viu quan dins d’un parell de setmanes serà un tema ja exprimit periodísticament, aparèixer en els debats públics, i trencar la llei del silenci que el règim li aplica. Es necessita tota l’energia per a aquesta tasca i ara En Tomàs ja té l’aureola mística que genera primer atenció, després interés i simpatia, i finalment plena acceptació si encerta en el to i el discurs…

D’això en dic jo lluitar per alguna cosa, però potser hi ha altres formes de lluitar sense haver de malferir el nostre cos, ja que a la llarga, al final els polítics conservaran dins del que cap la seva salut en bon estat, però no nosaltres.

Al final un ja no sap què fer per a que t’escoltin…

Ànims i sort.