Terra i llibertat

Som Països Catalans reivindica Joan Fuster en la seua presentació al País Valencià

Som Països Catalans va organitzar el passat divendres 26 d’abril a Sueca (la Ribera Baixa) un acte d’homenatge a Joan Fuster que va servir per a reivindicar el llegat polític de l’intel·lectual suecà i per presentar al País Valencià de manera oficial aquesta eina de construcció nacional.

L’acte va començar passades les 19 hores junt la monument erigit a Sueca en memòria de l’escriptor. En aquest poble de la Ribera del Xúquer Fuster va nàixer i va viure bona part de la seua vida, i també hi va escriure gairebé tota la seua obra. Sota el monòlit el primer a parlar va ser Francesc Mateu, de Som Països Catalans, qui va agrair el compromís de Fuster amb els Països Catalans i va reivindicar aquest marc nacional com a projecte de present i de futur.

Després va arribar el torn de Maria Isona, del col·lectiu Reconstruint Fuster (Sueca), qui va recordar, entre d’altres, l’onada d’odi que va patir el savi de Sueca pels seus plantejaments polítics. El seu parlament no va ser, però, pessimista i va citar aquesta oració del pròleg de Nosaltres, els Valencians: “El nostre gentilici encara vol dir alguna cosa”. Amb les albaes, l’ofrena floral i la Muixeranga va acabar l’homenatge i la gent reunida al monument es va traslladar a la Casa de Cultura, on va començar la segona part de l’acte: la presentació de Som Països Catalans.

Maria Plana, de Som Països Catalans, fou l’encarregada de presentar un acte al que van assistir més de 100 persones. L’escriptor xativí Toni Cucarella va fer el primer parlament, en què va apuntar la incomoditat que genera el projecte dels Països Catalans en un sector ampli del Principat de Catalunya, al temps que els va reivindicar com a projecte comú, “i en comú l’hem de construir”, hi va afegir.

Després de Cucarella va parlar Irene Jaume, filòloga, qui va centrar el seu discurs en els atacs que està patint darrerament la llengua catalana (amb força especial a les Illes Balears, d’on prové Jaume), uns atacs que al seu parer “volen dividir la llengua i dividir el país”. “Han engegat una maquinària de guerra lingüística”, assegurà la mallorquina, qui a més va denunciar que les retallades afecten també la llengua. Però el seu missatge final fou clar: “Malgrat que vinguem d’un silenci, com digué en Raimon, no pensem callar”.

Finalment, Maria Plana va aprofitar el darrer parlament per explicar el plantejament de Som Països Catalans deixant ben clar que aquesta iniciativa reivindica “plenament Fuster com a referent polític”. Entre intervencions s’hi va projectar un vídeo amb imatges del nostre país i fotografies de diverses personalitats rellevants de l’àmbit de la llengua i la literatura (com el mateix Fuster); el vídeo acabava amb una citació de l’escrit Qüestió de noms, amb què Fuster reivindicava el nom de Països Catalans per a la nostra nació.

L’acte va acabar amb dues actuacions musicals. En primer lloc Mireia Soriano i Ivan Cassany van fer una versió del poema de Vicent Andrés Estellés “Cançó de Bressol” i van interpretar Els Segadors, la Balanguera i la Muixeranga. Finalment, la jornada va concloure amb l’actuació musical de Feliu Ventura i Borja Penalba.

A CONTINUACIÓ REPRODUÏM EL TEXT ESCRIT I LLEGIT PER TONI CUCARELLA

Som Països Catalans

(Sueca, 26 d’abril de 2013), Toni Cucarella

Al Principat no són gaire partidaris dels Països Catalans (parle en termes generals). Per a la gran majoria, Catalunya (les quatre províncies espanyoles) són una nació més “còmoda”, menys conflictiva. Els Països Catalans tot sovint s’han pensat, i s’han anhelat més des de la “perifèria”.

No obstant això, entre els arguments del neoblaverisme valencià, i d’altres ments vacil·lants que s’hi assemblen i que hi revolen, sovinteja el que afirma que els Països Catalans es conformen des de la subordinació del País Valencià (per extensió congruent, també de les Illes, de la Franja i de la Catalunya Nord) a Catalunya. Tot i admetent (possiblement a contracor) que valencians, catalans, mallorquins, andorrans i alguns més “compartim” el mateix sistema lingüístic, tanmateix s’afanyen a desvincular, amb grans blasmes, qualsevol intent de confluència política (o siga, Països Catalans), i proclamen que no accepten aquesta (segons ells) subordinació a Catalunya. O com ha dit Joan Francesc Mira, dixitque Deus: «la sobirania compartida amb Catalunya no pertany a l’ordre de l’evolució realment possible i previsible dels fets, sinó a l’ordre de la utopia. I hi ha utopies necessàries, en tant que ho­ritzons ideals, i d’altres com el més rigorós catalanisme polític al País Valencià, tan legítimes i atractives com perfectament prescindibles». Prescindibles som, doncs, per a Joan Francesc Mira i per als seus seguidors. Com va dir Joan Fuster, en una de les seus afirmacions més lúcides i contundents, «Ja s’apanyaran!»

Tanmateix, no em consta, i fa anys que rode per la gal·làxia catalanista, que mai s’haja plantejat el projecte comú dels Països Catalans des d’una relació de subordinació de ningú envers ningú altre. Tanmateix, els rellotges polítics de cadascú són els que són, òbviament. No obstant això, fóra necessari d’anar fent-los confluir cap a un mateix fus horari.

Els Països Catalans són un projecte comú i en comú s’han de debatre, no per separat i a l’espera d’un millor oratge polític. Fa segles que patim tempesta espanyola i no s’espera, de moment, que aquesta ponentada escampe. O siga que haurem de prendre una decisió: fer front al mal temps o deixar-nos arrossegar per les ventades. Deixar-se arrossegar per les ventades és allò que alguns descriuen com «assumir la realitat». Assumir la realitat és, tot sovint, veure-la del mateix cantó que l’enemic o gairebé. I això, em fa l’efecte, equival a rendir-se; almenys equival a no presentar-li batalla, pactar amb ell i acceptar els seus escenaris.

Els Països Catalans es mantenen vius amb quatre idees embastades, tot cal dir-ho. Hi ha, en el millors dels casos, alguna o molta fe, però escassíssima pràctica política (fins ara), i sempre des de posicions al marge (que no marginals) de la política oficial. Fet i fet, la política oficial està més pendent dels brams espanyols. I quan els escolten s’afanyen a ocultar els Països Catalans com si ells els rebutjaren amb la mateixa intensitat que els espanyols.

Alguns voldríem que els Països Catalans foren alguna cosa políticament més consistent, que hi haguera un pla de ruta ben clar i ben precís. Al capdavall, els Països Catalans són el nostre projecte de llibertat i democràcia plena. Qui tinga ulls i orelles que ens compare amb els lladres acabacases que clamen contra els Països Catalans cada vegada que els imputen un nou delicte. Tots aqueixos lladres d’Espanya que canten inflamats, a voz en grito que diuen ells, «para ofrendar nuevas glorias a España nuestra legión supo robar…»

Ara bé, diguem-ho clarament, que com més clars més amics: els Països Catalans existeixen, ara per ara, més com a nació sentimental que no com a nació política. Paradoxalment, hi creuen més els espanyols, que els temen com als dimonis de l’infern, i “denuncien” a cada moment la invasió catalanista.

Però ens cal avançar envers aqueixa necessària nació política que són els Països Catalans.. A tal efecte, ens cal cohesionar i enfortir l’imaginari propi que reflecteix el nostre punt de vista i els nostres interessos.

Cohesionar el nostre imaginari polític, econòmic, assenyalar els nostres propis punts de referència; enfortir l’imaginari mític, històric, lingüístic; fer rendible el nostre mercat cultural i fer influent el nostre àmbit d’opinió i d’informació. Hem de pensar els Països Catalans com a subjecte nacional i social, i també econòmic, impulsar-lo, parlar-ne amb normalitat, i concretar-lo més enllà de la nació sentimental que debilita –perquè s’hi superposa i la suplanta– la nació política.

Cal construir efectivament aqueix marc propi de referències, desenvolupar plantejaments polítics, formes d’organització, d’intercanvi, d’intercomunicació, sempre tenint en compte les circumstàncies de cada territori, sense callar res, sense maquillar res, sense ocultar res a l’armari, sense importar-nos les reaccions -sempre histèriques- dels espanyols, sense importar-nos les veus acovardides -i còmplices de l’espanyolització cultural i política- dels regionalismes aïllacionistes. Cal pensar, i fer pensar als qui ara els defugen, des dels Països Catalans, i pensar els Països Catalans perquè deixen de ser abstracció sentimental i siguen concreció política, realitat política inqüestionable, irrebatible.

Seguir, encara ara, enfangant-se en el debat de si Països Catalans sí o no, si és mes intel·ligent callar-los, o és més covard, tot plegat és una pèrdua de temps. Som Països Catalans i el debat que hem de promoure és: com els volem, com els concretem, com els construïm, com els fem imprescindibles.

PER ENLLAÇAR AMB LA PÀGINA WEB DE SOM PAÏSOS CATALANS

http://sompaisoscatalans.cat