Terra i llibertat

Amb aquesta frase d’Eduardo Grillo, filòsof peruà, reproduim la intervenció del company Jesús Artiola en les Jornades “Teoria i praxi del gir cultural”, organitzades pel Grup Internacional de Recerca Cultura, Història i Estat (Girche) el passat mes de Desembre a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona.
La intervenció, que reproduim en el text que segueix, es feu en la taula rodona “Per una nova ètica” i intenta posar sobre la taula alguns elements per a la reflexió ètica i política des de l’escolta i el diàleg amb els pobles indígenes d’Amèrica.

(segueix)

“Emancipació: El cas amerindi”.

1. Introducció: el “gir cultural” com a dialèctica de civilitzacions.

Voldria situar les idees que compartiré amb vosaltres, situar la meva aportació en aquest intercanvi, dins el marc ampli que dibuixa el títol de les jornades “Teoria i praxi del gir cultural”. Situo la meva intervenció en una determinada lectura, una determinada interpretació, del gir cultural: aquella que ve donada per l’intent d’escoltar i comprendre el pluralisme civilitzatori de la humanitat en un món que –crec- es configura progressivament no només com a multipolar sino també com a multicivilitzacional. És a dir: parlar del gir cultural com a forma d’ubicar-se en la dialèctica de civilitzacions.

Sóc conscient que el terme “civilització”, o “civilitzacions” no està exempt de polèmica i de discussió, de múltiples vaivens de significacions produits principalment per la diferència colonial que dibuixa des de fa cinc segles les fronteres fonamentals del nostre món. Sabem, per exemple, que el terme neix amb la voluntat de dividir el món entre els qui posseeixen civilització (els colonitzadors) i els qui viuen en la barbàrie (colonitzats) i que neix així per justificar la divisió internacional del treball, l’expoli i la subalternització de grans masses de la humanitat sota el pretext de la necessària i benèvola expansió de la civilització (és a dir: per justifcar ideològicament l’hegemonia de l’Occident modern). Sabem, també, que el terme és utilitzat sovint amb determindades intencions ideològiques (el diari “El País”, per exemple, feia la seva portada i editorial, el 12 de Setembre del 2001, amb un “Golpe a nuestra civilización”) o que va agafar volada, durant els anys 90 i part de la dècada del 2000, de la mà de Samuel Huntington amb la voluntat de configurar les bases d’una nova onada militarista als EUA després de la fi de la Guerra Freda (això no hauria d’impedir, però, al meu entendre, valorar les aportacions significatives que fa Huntington: bàsicament -ni que sigui per combatre-ho- el reconeixement de la pluralitat civilitzatòria de la humanitat). Aquesta pluralitat és, justament, la que ha estat negada pel “sistema dels cinc-cents anys” (en expressió de Chomsky) i és la que crec que es comença a retrobar durant el segle XX en el camí d’alliberament dels pobles del Tercer Món (camí i procés encara en marxa, procés de llarga durada).

Aleshores, és en el marc d’aquest cami de retrobament amb el pluralisme constitutiu de la humanitat que es ressignifica el mot civilitzacions, en el marc de les recerques confluents d’historiadors, sociòlegs, antropòlegs o filòsofs com (Braudel, Toynbee, Anouar Abdel Malek, Raphael Girard, Raimon Panikkar, Carlos Guzmán Böckler, Jean Loup Herbert, Guillermo Bonfil, Darcy Ribeiro, Boaventura de Sousa Santos, Aníbal Quijano, Enrique Dussel, Walter Mignolo, Silvia Rivera Cusicanqui…) recerques confluents que ens donen categories de comprensió com (llarga durada, dialèctica social, matriu de civilització, epistemologia del sud, diferència colonial, colonialitat del saber-colonialitat del poder…) recerques, també, que es densifiquen vitalment en les lluites per l’alliberament en noms com els de (Ali Shariati, Fausto Reynaga, Frantz Fanon, Paulo Freire, Malcolm X, Rigoberta Menchú, Evo Morales) que la noció de “civilitzacions” (en plural) ens permet visualitzar i vivenciar una constel·lació polifònica de sentit que qüestiona l’hegemonia de l’Occident modern, la pretensió d’universalitat de molts dels seus conceptes i teories, que associa de manera indestriable modernitat i colonialitat… i que, tot posant fi a un llarg monòleg, ens convida a escoltar l’altre, els altres, en la dialèctica modernitat-colonialitat i que, finalment, permet situar les nostres recerques en la perspectiva d’una superació d’aquesta mateixa modernitat (Enrique Dussel, per exemple, parla de “transmodernitat”) una superació que no és la del nihilisme postmodern precisament perquè, des de l’exigència ètica, assumeix que el debat sobre la cultura de la modernitat no pot separar-se del debat sobre la constitució i exercici dels poders en aquesta modernitat.

Algunes cites poden ajudar a clarificar el que estic dient, per exemple, les paraules de Jean Paul Sartre en el pròleg a “Els condemnats de la terra” de Frantz Fanon:

“Mientras existió la condición de indígena la impostura no se descubrió; se encontraba en el género humano una abstracta formulación de universalidad que servía para encubrir prácticas más realistas (…) se confundía el género con la élite. Actualmente el indígena revela su verdad; de un golpe, nuestro club tan cerrado revela su debilidad: no era ni más ni menos que una minoría (…) nuestra especie, cuando un día llegue a ser, no se definirá como la suma de los habitantes del globo sino como la unidad infinita de sus reciprocidades1”.

I en aquesta línia Anouar Abdel Malek (1968, “Marxisme i sociologia de les civilitzacions”, Unesco) planteja quin és el repte: “No pas el del “desenvolupament” (en termes tecnicistes), el de l’endarreriment cultural (on reviu el proselitisme paternalista), el de la “modernització” (que expressa la ideologia tecnocràtica en matèria ). Sinó, específicament, el de la dialèctica de civilitzacions diferents, que xoquen entre elles en termes polítics, però que, més profundament, posen, d’una punta a l’altra del globus, el problema de l’home, d’un rostre humà que apareix de manera nova, dels valors que es proposa d’actualitzar, pels quals aquest home desitja viure i accepta morir –el problema de la felicitat, a escala planetària”.

2. “. L’alegria en el temps de les filles i els fills del cosmos. La co-recreació: un cor madur per a la criança”. Una reflexió ètica des de l’escolta d’Ameríndia.

En el marc que he plantejat, i des de la hipòtesi que els pobles indis d’Amèrica expressen la continuitat i la persistència d’una civilització multimilenària que, havent resistit a un dels genocidis més greus de la història s’està reincorporant a la dialèctica social del món contemporani des dels darrers cinquanta anys, fa ja un temps que desenvolupo una recerca en filosofia partint de l’escolta i la relació amb els pobles quètxua-aymara dels Andes i maia de Mesoamèrica. He tingut la sort els darrers anys, en diversos viatges als Andes i a Mesoamèrica, d’haver pogut llegir, escoltar, parlar i conviure amb persones i amb organitzacions d’aquests pobles. I des d’aquesta experiència, des del que crec haver après, m’atreveixo a plantejar les següents tesis:

1. Esteban Pop, un savi “ajquij2″ maia de Cobán (Alta Verapaz, Guatemala, Estiu del 2011) em compartia això: “Ustedes en Europa estudian, des de Protágoras, que el hombre es la medida de todas las cosas. Para nosotros, el tiempo es la medida de todas las cosas. El tiempo, por ciclos, es la medida de todo lo que existe. los otros seres (primeros) son nuestros hermanos mayores en el camino de la vida. Hermanos con alma, inteligencia, energía… en una relación íntima con nosotros. Toda esa energía tiene una influencia increíble…Entonces por el contacto uno participa porque todo tiene vida, energía. Todo lo que existe. No somos el centro, somos una parte más. Y nos dan todo lo que necesitamos para una vida feliz. El aprendizaje es ser agradecidos.”

Efectivament, des de la cosmovisió Ameríndia, l’univers es viu com un teixit harmònic de polaritats complementàries dins del qual l’ésser humà n’és un fil més, un fil entreteixit amb tots els altres en una relació d’INTERDEPENDÈNCIA I RECIPROCITAT.

Existir és, des d’aquesta vivència, coexistir en el temps recreant l’harmonia. Teixint-la i reteixint-la des de l’assumpció del propi do. L’amic Fredman Paccay, sociòleg maia, diu que “No decimos existimos, decimos: coexistimos, cohabitamos; somos elementos complementarios, aunque diferentes, siempre somos parte de una red de vínculos, como una telaraña entretejida de intercambios y relaciones que actúan de forma interdependiente y complementaria. (…)

L’actitud justa, l’actitud apropiada a aquest coexistir en el temps és -segons diferents expressions- la CURA o LA CRIANÇA en un món que no és un “FET”, no és un objecte, no és exterioritat respecte el subjecte que el contempla (és la categoria d’objectivitat una categoria colonial??) sino en un Cosmos que es manifesta segons el principi de “RELACIONALITAT CRIADORA-CREADORA.

2. Aquesta comprensió ens evoca, ens obre a una metamorfosi de la nostra comprensió de l’humà i de les seves facultats. No ens val el dualisme (raó-sentits), tampoc (raó-sentiments), tampoc (cos-ànima, cos-esperit) [de fet no ens val cap mena de dualisme]. L’ideal de l’humà just, bo, feliç s’expressa en diferents llengües ameríndies com a “Una persona amb Cor” (que és el capaç de criar el “Buen Vivir”, el Sumak Kawsay -quètxua- Sumak Qamaña -aymara-). Per exemple, cito de la nova Constitució Política de l’Estat Plurinacional de Bolívia:

((“El Estado asume y promueve como principios ético-morales de la sociedad plural: ama qhilla, ama llulla, ama suwa (no seas flojo, no seas mentiroso ni seas ladrón), sumaq qamaña (vivir bien), ñandereko (vida armoniosa), teko kavi (vida buena), ivi maraei (tierra sin mal) y qhapaj ñan (camino o vida noble).

El Estado se sustenta en los valores de unidad, igualdad, inclusión, dignidad, libertad, solidaridad, reciprocidad, respeto, complementariedad, armonía, transparencia, equilibrio, igualdad de oportunidades, equidad social y de género en la participación, bienestar común, responsabilidad, justicia social, distribución y redistribución de los productos y bienes sociales, para vivir bien.3” ))

No ens val la comprensió de l’humà com una “substància pensant” (Descartes), com un subjecte escindit entre la particularitat de la sensibilitat i la universalitat de la raó (Kant), etc…

Què entenem per Cor? Fent un intent breu de descripció diria que el resultat de la integració progressiva i continua de pensament, paraula, vivència i sentiment en una realitat multidimensional que inclou els diferents moments del temps (passat, present, futur) i de l’experiència (sensible-racional o sensible-diurna i també imaginal-onírica). Això s’expressa en quètxua com a “Sonco Runa”, en aymara com a “Chuyman Jaque” o en la noció maia de “Naab’l”.

Acabo amb unes paraules des d’Ameríndia:

-de Fausto Reynaga, autor de “La Revolución India” (1969), un dels primers teòrics de l’emancipació ameríndia i un dels inspiradors intel·lectuals de l’actual procés de des-colonització en marxa a Bolívia,

(…) El nostre ésser, en la concepció comunitària còsmica, es difon certament més enllà de l’amor d’una sola persona, sent, experimenta l’immens amor col.lectiu, la consubstanciació; tots els éssers formen un comboi en marxa. En tot cas, l’amor és fusió i no pas apetit com en certes concepcions paganes, no és ni caritat, ni compassió com en una doctrina religiosa…

L’ètica, si ens situem en l’escala dels valors preamericans, pot ser definida com esséncia comunitària dins el cosmos. I n’obtenim una definició desconeguda fins als nostres dies: EL BÉ ÉS ALLÒ QUE TENDEIX A PROMOURE L’EVOLUCIÓ, EL MAL ALLÒ QUE TENDEIX A INTERROMPRE-LA. Nosaltres situem en l’escala ascendent del pensament preamericà el sentiment social, , els sentiments de consubstanciació o unitat amb el cosmos, i el sentiment de creació continua , tots poden ser situats en un nivell o un altre de la concepció comunitària còsmica…

i de Juana Batzibal, filòsofa maia:

“el que no siente y no usa el corazón pierde la cabeza y es el espíritu quien lo hace reaccionar”.