VIXI
Chacun ne craint que son passé.
P. Q.
"Vaig agafar la seva mà: els dits magres, gelats, fràgils…
Li vaig dir: «He viscut».
La vaig estamenenjar perquè no la sentia, era com si els meus dits estrenyessin una fulla seca.
Li vaig repetir: «Habit dins els vertígens».
Feia fret i els núvols eren un cobricel calidoscòpic de colors, tots els tons dels grisos, uns forats de cel puríssima, uns rosats, uns ataronjats forts i els trons enfora.
Un malva em mostrava les extensions del dolor.
Somreies sense dir res.
M’estalactitava com una cova on cop en sec han passat cents i cents d’anys i s’omple de degotissos petris: de fruits de calç.
Et mirava com un orat.
T’estrenyia els dits com si t’hagués de rompre.
Mirava el cel. Veia les capçades dels lledoners nus per la tardor.
No sabia si eres tu o formaves part dels deliris que m’encerclaven sempre seguit.
Esperava, esperava amb el norai esplendorós de la teva mà dins la meva que la terra, el sol, la lluna, les galàxies errants i els planetes pròxims baixassin damunt la teva cabellera sense tèmer-nos.
Mirava la teva cara gastada per les estacions i per les absències.
Els indicis eren clars: et veia els pits més inflats i m’adonava d’ una enravenada sorda.
Ens aturàvem en un clar del bosc.
Sentia els teus alens.
Un altre indici, una altra presència: tenies els pòmuls enrogits.
M’acostava als teus abismes, m’hi perdia sense remei.
M’engolia la teva llengua, entrava dins la boca central, m’empassava l’obscuritat originària, acaronava el teu cos fins a la caverna vivípara i entrava tot sencer dins la gola d’aquells llavis sense dents fins esqueixar-me."
He escrit això a l’alba. Eren els fragments d’un somni que m’havia despert amb la violència de les pol·lucions adolescents. Son Asgard es despertava lentament: els galls enfora, els paons més a prop, madò Bet i l’amo en Senent feinejant per les boals, el despertar dels milers d’ocells del parc i de sobte la tempesta amb una aigua de clauet que m’ha fet tancar els vidres i mirar el teu retrat de quan tenies vint anys i m’estimaves, Aràlia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
és ella que dorm dins una conquilla
aferrada en la carn dels llençols
temorosa que els somnis la duguin massa lluny
el seu rostre és de petó marmori
màscara de gelabror que no convida
com puc esquerdar aquest esguard clos
si no és amb punya viril i esmolada insistència?
la noia que m’ha dut a ella s’ha fos per la porta
i jo m’estiro al llit damunt dels llençols
i l’abraço tota sencera amb el meu cos
suau de vellut vermell