Agost 1979
Va ser a l’agost,
jo duia aquell vestit de volants i molts colors,
i donava voltes i més voltes per veure’ls dansar
amb el vent.
Vam arribar al poble,
al baixar del cotxe vaig continuar donant voltes,
en aquell instant recordo encara estava contenta.
Vam entrar al portal i el tiet ens
va rebre.
les seves paraules em van deixar perplexa,
el cor va accelerar el seu ritme i l’estomac se’m va contraure,
no ho volia creure però els fets eren els que eren i allò era real.
El pare és el cel, em va dir.
Jo seguia paralitzada i espantanda, era el primer cop fort que
rebia i la primera vegada que descobria el que era la mort,
tan sols tenia 10 anys!
I allà estava ell estirat i sense vida, amb un lleu somriure als llavis,
em va sobrevenir el plor, un plor intens, l’avi em va dur a fora.
De tornada a casa, només volia dormir, em sentia abatuda,
com si hagués fet una gran cursa, em sentia dèbil,
el pare ja no hi era!
Una bona part del meu petit món havia mort.
Els dies posteriors van ser desconcertants,
entre l’auto negació que jo em feia i la realitat que se’m
presentava al adonar-me del que estava vivint.