El periodista Joan Brunet i Mauri parla a la Facultat de Comunicació Blanquerna sobre la seva carrera.
“Els periodistes no sabem res: per això necessitem una formació vital i empenta per posar-nos al dia de qualsevol tema”. Així s’explica Joan Brunet i Mauri en una visita a la Facultat de Comunicació Blanquerna, on ha respost a les preguntes dels estudiants de periodisme. Brunet té una llarga trajectòria i ara mateix és apunt de jubilar-se. Ha estat al gabinet de premsa del Rectorat de la UPF (Universitat Pompeu Fabra) i de la UPC ( Universitat Politècnica de Catalunya), també del Ajuntament de Sabadell. Ara és assessor del Gabinet del rector de la UPC en relacions institucionals i comunicació.
Els seu inici va ser a Ràdio Joventut de Sabadell on col·laborava en un programa de Sardanes, l’única ordre que va rebre del director de la Ràdio fou “I sobretot que no m’hagi de trucar ningú” ( fent referència a la censura). Recorda que va començar fent ràdio en temps de Franco. En aquell moment hi havia una mitificació del periodisme que havia de reivindicar uns valors democràtics. La seva generació estava convençuda que canviaria el món, tanmateix Brunet admet amb certa nostàlgia que era una il·lusió. És per aquest sentiment que, per ell, el periodisme esdevé un mite. És a l’any 79 amb les eleccions municipals que la societat té una necessitat major d’estar informada, gràcies a això aconsegueix entrar al Servei de Publicacions i informacions de l’ajuntament de Sabadell, “únicament format per ell”, puntualitza amb un somriure. L’atzar i un moment històric concret han fet d’ ell qui és. “Jo m’imaginava de corresponsal del New York Times a Moscou”. A l’època, ser corresponsal del New York Times a Moscou era l’èxit pels periodistes i el seu somni. Contràriament, amb els anys, la vida, l’ha situat en altres destins, molt poc allunyats dels seus inicis. Abans d’això, però, volia dedicar-se a les arts gràfiques, en concret a la impremta. Desgraciadament, un company seu qui tenia l’emprenedoria per a tirar endavant un projecte de grafisme va morir en un accident de cotxe. Llavors decideix reorientar la seva vida.
Admet i se’n penedeix d’haver faltat a la veritat en algunes ocasions comptades quan era jove. Recomana a tots el periodistes que llegeixin un manifest titulat “Un nou periodisme és possible”, del qual destaca quatre punts clau per fer bon periodisme. En primer lloc, la coherència de les opinions. En segon un contrast de la informació, seguit d’un tractament rigorós de les imatges i finalment tenir de referent a Carles Sentís. Hi destaca d’aquest últim les cròniques dels Judicis de Nuremberg on Sentís és capaç de transmetre moltes més sensacions que no pas un televisor. Dit d’una manera més teòrica i denotativa, el que Brunet vol assenyalar és la convenient fusió de la crònica amb la notícia: situar al lector en un context determinat és tant important com el missatge.
Canvi radical de tema. “De la mateixa manera que amb la conferència de Praga és va debatre si els radiofonistes eren periodistes, el mateix va passar posteriorment amb els gabinets de premsa.” Com a treballador de gabinet de premsa adverteix que el funcionament ha de ser el mateix que el d’un periodista de mitjans (Paraula argot per denominar els periodistes clàssics, dels diàris, que informen). Ell s’ha regit sempre pels quatre principis bàsics del manifest, tant quan era periodista de mitjans com quan ho era de gabinet. El relat de la seva trajectòria és el relat de la seva formació, respon d’aquesta manera (relatant la seva vida professional) a tots els periodistes que és mosseguen les ungles pensant qué carai s’ha de saber per ser un bon periodista.