Dues coses:
Que, malgrat jocs verbals acostumats, no confonguem oportunisme i oportunitat.
I que, malgrat el mateix, no confonguem electoralisme i informació més que pertinent quan hem de fer elecció.
Podríem afegir que també ens interessa no confondre personalisme i personalitat.
Prou de manca d’informació rigorosa, i prou de des informació! Aquesta és la meva reclamació com a ciutadana.
Que és clar que hi ha oportunismes, partidismes, personalismes,i perversions del paper dels representants com a informadors, i com a actors; és ben clar.
Però això no vol dir (i per pena veig que s’utilitza sovint aquest intent d’engany); això no vol dir que tot el que faci un polític sigui una cosa d’aquestes. I molt menys; i molt menys -en resposta a alguna declaració política, i interpretació d’opinadors-; molt menys vol dir que tot el què faci un polític, i que no agradi a un altre determinat polític o opinador, sigui oportunisme, partidisme, personalisme, i/o electoralisme.
Jo, com a ciutadana, agraeixo la oportunitat i el seu ús; la definició honesta i, abans democràtica, dels partits; i posicionaments ben clars, més quan es presenten eleccions.
………………………………
(…)
Escoltant aquests dies les acusacions d’electoralisme, m’he preguntat: És per aquestes coses que diem que a les campanyes electorals es diu el què es vol, sense compromís? (I no ho fan tots; això ho veig clar. La generalització de la deshonestedat política és només una eina que estan utilitzant els antidemòcrates. Els que diuen que a la gent no ens interessa la política; els qui fomenten la desafecció política; els que diuen que als ciutadans no ens interessa l’autodeterminació -el dret de decidir, la sobirania-, i es queden tant amples. Amples -que no sé com ho poden fer- tot i després d’afirmar-ho, a més, com a argument (inacceptable en democràcia) que "cal deixar tranquils els ciutadans". (Perversió verbal de la intenció de silenciar, i manar autoritària i suficientment.)
………………………………..
(Afegeixo:
També és interessant tenir present -quan parlem de prioritats ; i especialment quan parlem oposant coses que em sembla no podem oposar-se en termes de prioritat- allò de: "ara hem de triar fer aquesta cosa o aquesta altra, i no les dues". I encara més especialment per quan ens presenten aquesta oposició apel·lant a temps de feina, feina feta, o temps de dedicació; posem.
Vull dir que hi ha el què podríem dir coses de paper (feina, legislació, converses, rumiar-hi, etc.); i coses de voluntat o explicitació d’una postura. I que no hem de tractar-les com a oposades; o com a coses que "hem de triar en termes de prioritat temporal" (?); de temps a dedicar-hi; de temps en què tractar-ho, de temps en què fer proposta.
Quedi com a esbós.
I com a preocupació al costat d’afirmacions com: "Han fet una proposta il·legal!!!!" Jo demanaria explicació abans de parlar de les coses que imagino sobre aquesta afirmació.)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!