Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
Abans comentava l’Editorial de VilaWeb Dilluns sabré a quins cinemes no he de tornar. I acabava invitant a la lectura del següent:
“Posar al corrent” és el títol d’un Editorial de la revista Presència del mes de maig de 1971, comença així:
“Hi
ha mots que semblen condemnats al misteri i a l’enjòlit. Informar,
segons el diccionari, és posar algú al corrent d’alguna cosa;
informació és notícia o notícies que hom tracta de saber. Fins aquí la
cosa és ben planera. Amb tanta senzillesa per davant ja no caldria
haver de recòrrer a cap Declaració dels Drets de l’home, per
reivindicar res, ni fer cap blasme perquè la informació, així de tant
bon entendre, no sembla que hagi de ser objecte de cap escamoteig, ni
hagi de patir cap trepitjada. Tenir les notícies que hom tracta de
saber semblaria la cosa més clara. (…)”
Fa 39 anys d’això, es
feia un acte a les Nacions Unides, una reunió de periodistes i editors
que presidia el Secretari General, Sr. U Thant. “(…) El representant
espanyol era el Sr. Manuel Salvador Morales i va posar sobre la taula
el projecte per a una Organització Mundial de la Informació. El Sr.
Salvador va començar pel tema de la misió i responsabilitat del
periodista, el lloc de la qual dintre la societat està condicionat
-deia- per recels, suspicàcies i oposicions que li regategen la seva
importància i l’arraconen a un segon lloc en la prelació d’activitats
professionals. En aquella altra tribuna de les N. U. el representant
espanyol digués que aquí ja s’ha comprés la transcendència de la
qüestió i s’han incorporat els estudis de periodisme a la Universitat.
Magnífic, tota una teoria. (…)” (p 3)
A la mateixa pàgina hi trobem un article del que anoto uns fragments:
“”El
catalán, ¿un idioma fantasma?” és el títol de l’article de Pedro
Altares aparegut al nº 90 de “Cuadernos para el diálogo” i que no volem
deixar de reproduir:
Usted,
querido lector, habrá estado alguna vez en Cataluña. Habrá admirado las
maravilla románicas, vestigios esplendorosos de una recia y secular
cultura, o habrá paseado por la barcelonesa Rambla de Canaletas y el
Paseo de Gracia. (…)
(…) usted
notará rápidamente que ha cambiado de zona idiomática: a su alrededor
los catalanes hablan catalán. Parece normal. Quizá alomejor usted se
entera así de la vida de un idioma (tan antiguo como cualquier lengua
europea) que hablan más personas, por poner sólo unos ejemplos, que el
noruego, el finlandés, el búlgaro o el flamenco. Lo lógico hubiese sido
que antes se le hubiere informado con exactitud de este hecho. Pero los
libros de bachillerato que normalmente se estudiaban, y se siguen
estudiando, suelen padecer este curioso lapsus. Luego, claro, al
encontrarse con catalanes hablando en catalán, hay quien imagina que lo
hacen para molestar a todo aquel que ha nacido allende del Ebro…
Pero una vez
haya comprendido el natural, humano y lógico uso que los catalanes
hacen de su idioma, usted se encontrará con que (…)”
I l’autor fa referència al fet d’aleshores, a la evaporitzación,
en paraules seves del català escrit, parla del “desierto idiomático
-visual, respecte al que “(…) hubo una excepción hace pocos años,
cuando un mes de diciembre los españoles fueron convocados a
referéndum. Entonces las calles se poblaron de propaganda en catalán.
Este fue, entre otros, un pequeño detalle que no tuvo en cuenta cierto
procurador en Cortes cuando habló de los “virus del alma” que podían
entrar a socaire del empleo de las lenguas vernáculas. (…)”
“(…) Uno,
por mucho que se estruje las meninges, no acaba de comprender qué mal
hay en anunciar tal producto lácteo, o detergente, o poner en la
entrada de las ciudades benvinguts y que los nombres de los pueblos y
de las calles estén con arreglo a su ortografía e idioma original.(…)
El catalán es un idioma que tiende trabajosamente a la normalización. Ya resulta obvio decir que tiene derecho a ello. (…)
¿Por qué
seguir manteniendo esa absurda y anacrónica disposición que relega el
catalán a ese fantasmal lugar de “idioma de oidas”? Si de algo está
necesitada la España de hoy es de la adecuación de los diversos niveles
entre los cuales se mueven y viven los españoles. Cuanto más se ajusten
éstos a la realidad más cerca se estará de las soluciones. ¿No es hora
entonces de que, idiomáticamente, en Cataluña no haya rupturas entre un
idioma que se vive y otro que se lee?”
Tornem a
l’Editoral de WilaWeb, i veiem que la reclamació de Partal, a més de
tenir un sentit de mínim respecte, mostra la gravetat de la situació i
la necessitat d’acció clara. Gravetat i necessitat de denúncia que
creix en contrast a aquests detalls de fa prop de 39 anys.
Vull dir que
hem de tenir clar que España ha anat de mal en pitjor, i molt, en aquests
anys. És evident que la teoría d’aquella iniciativa de l’Estat espanyol
de respectar la informació va quedar en mala teoria i no la varen
aplicar. O sí, la varen aplicar però en un sentit contrari al cantat.
El delegat
espanyol aleshores va dir que prenien consciència i que “(…) La
importància d’una bona informació es pot demostrar “en contrari” per
les conseqüències psicològicament i socialment destructives de la seva
absència, (bla bla bla…), … vetllaria pel seu estatut professional
en missions de servei; promouria la investigació i l’intercanvi”.
El fet és
notícia i ja diuen que ha tingut molt de ressò a diversos països, Tant
de bo que el “posar algú al corrent d’alguna cosa”, i de moltes, i de
totes les coses, sigui un fet normal, civilitzat, propi de societats
adultes i madures. Avui per avui ens sembla que la informació a casa
nostra encara pateix massa mals, començant per aquell criteri
capdavanter segons el qual la informació és un instrument al servei de
la política de l’Estat. (…)”
També està
clar que d’allò que Pedro Altares escrivia sobre el respecte a la
realitat i l’encarament de problemes, res de res, i així anem. Gent,
això és insuportable, insuportable, insuportable.
…………………………
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/157796
http://www.presencia.cat/
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un servidor que és nascut l’any que va morir el Quico (1975), com més notícies rebo de l’època de la transició, més m’adono de com ens han arribat a prendre el pèl!
Ja ens cal una bona defensa ja!
Molt bon article.
Salut