D’entrada valoro negativament el resultat -i no només el resultat- de les eleccions espanyoles perquè ha tornat a guanyar el simplisme i la por. I entro en un detall que m’interessa per a explicar una mica des d’on valoro aquest èxit electoral i alhora fracàs de la democràcia: el “massa”. Fracàs de la democràcia, o com a mínim fracàs d’una democràcia que no sigui de mena simplicíssima i justificativa via vot, i al preu que sigui, que és com veig el que en diem “democràcies occidentals”.
El contrast que acostumo a trobar-me quan plantejo aquest problema és alguna cosa com ara: però mira com va el món. Aquesta observació, però, no toca gaire el que vull dir, perquè de cap manera nego que hi hagi molta misèria política. I en el contrast no ho accepto, perquè hi ha coses que fa temps crec que no es poden dir “democràcies”, ni incipients ni “incipiants” (s’acostuma a posar com a element de contrast llocs on s’arriba a
assassinar candidats, o llocs on s’arriba a assassinar periodistes, o
llocs on es compren i venen vots a preu d’amenaces més tangibles,
obviant alhora els preparatius pertinents, com si fos casualitats de la
vida!!).
Continuant amb els resultats de les eleccions espanyoles, em sembla que parlar de massacrada, usant l’ambigüitat triple que avui li veig prou clara, pot fer un primer esbós del que en penso. I diria que sí. Ho intento.
La triple ambigüitat fa que es donin la mà la idea sostinguda de poble com a massa; els excessos i extralimitació proteccionista, moralista i paternalista de moltes de les propostes polítiques; i la noció volúmica, inercial, visceral, equiennal, “pura” o regular de “massa”.
A parer meu, abraçades lamentables a diferents temps que han estat les guanyadores de les eleccions espanyoles. A Espanya, més Espanya, diuen algunes notícies. Res d’estrany, semblaria si és cert que així ho volen els espanyols (i els qui volent la independència encara hem de jugar el seu joc). Però aquest voler és el que qüestiono fa temps, per davant, per darrera, i en els processos electorals. No crec ni en la democràcia formal, ni en la democràcia de masses. Senzillament perquè no garanteixen ni la raonabilitat política, ni el que anomenem garanties democràtiques.
No crec, em sembla que no ho he cregut mai, que el vot sigui garantia tot sol. Demana unes coses prèvies i acompanyants del procés d’elecció que ni en aquestes generals, ni en cap elecció que he pogut observar (aquí ni en els llocs dels que ens arriben notícies) han estat garantits. Començant amb les primeres que recordo, quan encara no podia votar, de les que m’escandalitzà especialment (i en cert grau desesperançà) escoltar pel carrer unes senyores que deien que votarien Adolfo Suarez perquè era més guapo que els altres, passant per les del protectorat de la nova llei de partits espanyola, fins a les d’ahir.
Cosa, però, que no m’ha privat mai de votar; perquè en el model de vot suficient que tenim, no he volgut mai ajudar als fomentadors de majories absolutes, ni als rendistes del desencantament. Sempre he pres el vot com una obligació, i només m’abstindria si la gent organitzéssim una abstenció tant massiva que fes caure l’esquema actual. Mentre, sempre he recolzat el grup que m’ha semblat defensa idees i pràctiques polítiques que m’interessen. I, quan he tingut més criteri, he votat el grup que trobo ha defensat la raonabilitat i respecte al ciutadà.
Crec que si la democràcia té algun futur, passa per aquí. Pel final de l’esquema de el vot i a callar i justificar, ar, ar!!, i per la responsabilitat que hem d’assumir tots plegats per les aberracions formatives i informatives en que hi estem embolicats. En un sentit bàsic de formació, d’informació i de comunicació, i en un sentit més elaborat de connivències del que anomenem grups de poder.
De manera que valorar els resultats fent veure que és La Realitat, em sembla un altre simplisme. Aquests resultats crec que mostren l’èxit dels monolítics contra els polítics, l’èxit de campanya de guerra política, un absolut sense sentit.
Com li comento a en Josep Blesa Morante (Llegir): fa temps que em va molt bé fer diferència entre polítics que ens consideren ciutadans, i polítics que ens consideren massa. “Massa” en aquests tres sentits abraçats que he mirat d’explicar. I, mentre no acabi el model del vot suficient estic ben d’acord amb el que
ha anat expressant en Xavier Mir aquests dies, prou recollit en la idea: S’han acabat les eleccions. Torna la política.
Afegiria aquí que és de desitjar, i que crec que no som ni
representatius ni representacionals ni representacions com a societat.
Simplicísimament som uns venuts i comprats en massa. I diria que la responsabilitat dels electors i altres opinadors hauria de ser també un important motiu de la reflexió que demanem a alguns partits.
…………………………………………….
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Reflexió l’hem de fer tots, sí, però alguns es guanyen la vida i obtenen privilegis de la política i diuen que ens representen, aquests n’han de fer un poc més. L’anàlisi inclou també el llibre de Maquiavel. Davant hi ha un futur per fer algunes coses diferents i també per a no defallir.
T’he nomenat bloc solidari per tota la teva tasca
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/84554