Indústries i caminars.

Avui Rajoy torna a parlar de "broma". No tinc idea de quina és la noció, o idees, o imaginacions, que el cap del PP (o el partit, i ell com a representant) té del què és una cosa de broma, o una broma.

Per altra banda accepto que algú pot dir-me que aquestes meves dificultats amb el discurs del PP es deuen a que m’he pres unes bones vacances d’escoltar-me declaracions dels polítics d’aquest partit; "que si els escoltés més ja ho entendria; que és qüestió de més pràctica. Que hi ha hagut algun canvi, que de debò fan alguna cosa més que demagògia de por i vot suficient, que". Que? Li respondria.

I afegiria, a mode d’explicació,

(…)

(…)

que no em puc permetre aquests abusos perquè m’he
donat un descans d’escoltar als polítics que no són seriosos (Per
exemple: avui he sentit que Toni Blair diu que la tragèdia que hi ha a
l’Iraq no té res, res a veure, amb ell i la invasió que va ajudar a
muntar. Seguiré sense escoltar-m’el; que no és el mateix que no tenir present el què digui.)

I no dic que no sigui
cosa seriosa això de les demagògies, retòriques de por, de fàstic, i
d’ofec. Són ben serioses; en sóc conscient. Però no en el sentit en què
jo parlo de seriositat aquí. La seriositat a la que em refereixo aquí
és prèvia a les frases i declaracions oficials, sense cap concessió al maltracte
al ciutadà o a la submissió, i amb uns compromisos que la tàctica del
poder a qualsevol preu no permet. Ja ho veiem, i ho teníem més que vist.

Em
refereixo a que cal una serietat política que no es dóna en la
estratègia i tàctiques d’aquest partit (no dic que tingui la
exclusiva, però ara parlo del PP). I que no es pot donar si
-permeteu-me la broma- hom es diu pastanaga, però fa fila, gust, i
accions polítiques de qualsevol altra cosa. O, i aquí parlo
seriosament, tampoc es pot donar si hom es diu demòcrata, treballa en
unes institucions que els demòcrates del passat han fet, però no
acompleix amb una política i representació democràtica, ja no dic
fabulosa i rica, sinó mínima.

Afegiria que ja n’hi ha prou de l’argument de l’alternança (que ja sabem per tradició espanyola què és això de l’alternança bipartidista). I, si aquest hom em sortís amb l’argument del "pobre Rajoy, que és bon xicot, però que no el deixen, que cal tenir paciència, etc.",
respondria que ja les tinc, de paciència i dedicació, amb el meu fill
quan li haig d’ensenyar a ser una persona. Però que de cap manera me la
demani, ni me la suggereixi, per a la educació dels nostres
representants a les institucions democràtiques.

I és que ja
és casualitat. En els darrer mes o mes i mig, les úniques frases de
Rajoy que he sentit han estat: una que no recordo; una en la que diu:
"Si ETA pone bombas és por que no sé què, i si no las pone és por lo mismo";
i avui, faig una ullada a les notícies, i sento un preludi sobre la
seva "broma" (que encara no sé què vol dir), un tal i qual, ejem, etc. "pero si eeeesto es una broma!!", per a arribar al què ell volia deixar anar -sense consideració, faltaria más!- de quina era la pregunta que suposadament responia.

I
la frase que volia deixar anar ell era alguna cosa com ara: "para ser presidente español no es suficiente con ser mayor de edad y tener nacionalidad española". Bé, això es dóna per suposat. No cal que ens
ho pressenti com una descoberta, ni com una reclamació, que em sembla
que era el to que ha usat.

Continuant amb la "broma", recordo la primera jornada al Congreso
en la tramitació de la proposta de reforma del estatut de la CAC
(Comunitat autònoma (?) de Catalunya. Cada dia em fa més vergonya
parlar en aquest termes). Aquell dia també va dir unes coses
impressionants sobre les bromes: ?Tengo derecho a decir que todo esto es una broma. Por que? Porque es una broma, y todos ustedes lo saben? (Rajoy)

I, perquè penso que és interessant aquí, recomano:

Article de Josep Maria Terricabras: El referèndum, 6 d’abril del 2006.
Comentari (on em sembla m’embolico menys que avui): No és cap broma.

((De
fet hauria de dir que, si em deixo dels mínims que la quotidianitat
demana per suportar l’ambient de la política espanyola, hauria de dir
que el què entenc és el següent.
Hauria de dir que Rajoy, al Congreso
aquell dia, i avui a la ràdio, està traduint per a qui no ho entén per
tal que s’adonin que sí; que hi ha prou gent que estem fins als nassos,
que s’acabat el bròquil de la "concòrdia de la transició" i altres
afegits postfranquistes; i que perillen les concessions i dominis contra
una ciutadania que està prou desperta per a no acceptar misèries i
misèries.

Per a què seria aquesta crida de Rajoy, no ho sé. Sobre això
espero que ens en parlin els que hi entenen i saben més sobre la
estructura i situació social, política, i fáctica a España. I de passada, com a ciutadana agrairia que ens donessin una petita explicació de què és un preu polític.))

18-1-2007, afegeixo un detall sobre el què dic de les retòriques de por, de fàstic, i d’ofec:

La violència del poder.
Volum
d?emissions.
Raons contra la
violència.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!