Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
Penso que m’anirà molt bé fer una clara diferenciació entre problemes reals de memòria i la cara dura en que es fonamenten alguns polítics quan fan alguna referència a la memòria.
(Ara parlaré de polítics professionals; dels de discurs, representació, feines de govern o administració, decisions col·lectives, etc. Però podem aplicar aquesta meva reclamació als polítics en sentit ampli: professionals; ciutadans; entitats civils al servei de la desmemòria; determinats poders; etc.; que necessiten d’amnèsies i silenciaments; en fan ús, fins i tot abús, i tenen la poca vergonya de parlar de futur.)
Penso que aquestes diferenciacions senten bé i són molt útils davant la postura que el govern té pel que fa a la llei de la memòria històrica que havien de fer.
Quan tingui un moment faig un recull de moments estrella d’aquests anys de "tramitació". De moment en tinc prou amb assenyalar el què escolto aquests dies sobre les darreres novetats.
. 90 entitats de tot l’estat reclamen que es retiri aquest projecte de llei.
. La portaveu del govern central diu que no són significatives. I em sembla que ha dit també que la gent vol aquesta llei.
. La llei és presentada, o s’anuncia la seva presentació, al congres i queden per pronunciar-se CiU, PNV, ICC.
(Què faran? Cal mirar-nos-ho. I no deixar que ens facin caure en contes de governabilitats, o "que viene el PP!")
. La resta presenten, per raons diverses, una esmena a la totalitat.
(Jo aniria més enllà; i demanaria responsabilitat al legislador per poca professionalitat; poca atenció; mirada curta i rasurada, ribotada, tallada, etc,; entre altres misèries que han fet)
I a tots aquest que encara gosen anomenar a aquest projecte "Llei de la memòria històrica", els exigiria que no gosin parlar de dignitat; que esborrin la paraula dignitat del seu diccionari. Perquè d’aquesta manera les persones normals podrem seguir parlant de dignitat sense haver de tenir tantes feines de matització.
Que no gosin parlar de dignitat (…)
" (…) De cap manera. Les víctimes no la van perdre mai la dignitat. Ja només
falta que nosaltres mateixos ens afegim a ofendre?ls! Justament són
víctimes perquè, tot i tenir dignitat, moltíssima dignitat, van ser
tractats indignament. Llavors, però, ells no van pas perdre la dignitat
sinó que la van confirmar per sempre. No ho oblidem mai: els únics
indignes són els botxins. Només ells.
És clar que, de vegades, penso que nosaltres també en som una mica (o
força) d?indignes: per haver callat tant, per haver esperat tant, per
tenir ara encara tanta por… "
Article recomanat:
De Josep Maria Terricabras:
Víctimes del franquisme.
Comentari:Sumem o restem. La dignitat com a criteri.
"Jo
també entenc que s?equivoquen els qui pensen que el què es torna és la
dignitat; no han pres això. Ni un feixista, ni tots, ni en 40+30 anys,
ni els que sigui, no pot treure ni un bri de dignitat als qui lluitaren
i lluiten contra ells. Poden avergonyir, aïllar, espantar, matar,
enganyar i confondre, dominar, fer pompa; però no poden prendre
dignitat. (…)"
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Caldria no oblidar que els guanaydors de la Guerra del 36 (no diguem "Civil"…) ja tenen la seva pròpia memòria històrica : Valle de los Caídos, Alcàsser de Toledo…
Quan el PSOE ara regateja la memòria als vençuts està prenent una opció. Si diuen que "mejor no meneallo", que siguin conseqüents i tanquin "el Valle". O tots frares, o tots capellans.