Indústries i caminars.

Xavier Mir ens presenta ahir, (i algun altre dia dels darrers) uns detalls molt interessants sobre
la situació. I marca molt bé la
importància, significació, i necessitat d?aplegar els grups sobiranistes.

Estic d?acord en que ens cal esforç en aquesta direcció. I afegeixo que hem
d?abandonar alguns enfrontaments; i especialment hem d’abandonar alguns pseudoenfrontaments.

Crec que al què no hem de fer cas, i si cal per circumstàncies contestar, són els sobiranismes
de plàstic (els que de fet no ho són); els que diuen, i desdiuen, i no es comprometen quan
cal. I el mateix en el cas del sobiranisme que pretén una disfressa; però que de fet, es vesteixi com es vesteixi, el què pretén és
mantenir submissió o sotmetiment; diguem-li sobiranista-imperial, si vol eternitats;
bi-tri-etc.-sobiranista, si vol canvis segons bufi el vent; o mercantilista, si canvia el compromís segons interessi al negoci.
Deixant de banda aquests casos de personatges en el panorama, discursos, i abusos del llenguatge; em sembla
queda prou definit què entenc per sobiranisme.

No sé de molts grups que estan per la feina, ni conec a fons dels que tinc notícia. Però sí tinc clar que el que no sigui de
conte; o que no impliqui qüestionar coses bàsiques a respectar, és acceptable.
Vull dir que val qualsevol bona feina; petita, grossa, nova, vella, etc. I que sembla n’hi ha moltes.

A partir d?aquests meus
convenciments; i en el sentit de veure la ingenuïtat i problemes que
mostren
alguns enfrontaments declarats, faig una carta que em sembla podria dirigir a tot
grup; qualsevol entre tants grups, faci el temps que faci que treballem
per la independència i que ens permetem declaracions d’enfrontament no justificats, ni justificades. Algunes -lamentablement segons parer meu- calca de campanyes ben dibuixades contra el propi projecte de sobirania per Catalunya.
(…)

(…) Estic interessada, i agraeixo la informació que arribi del
seu projecte. També segueixo les notícies i alguns esdeveniments polítics; i
llegeixo atentament algun blocaire que ens dóna noticies o parla sobre aquestes feines, notícies, idees, etc.

Abans, però,
vull afegir un detall sobre una qüestió de postura i pràctica política en el nostre panorama.

Penso que hem de valorar com a novetat (o abans no ho havia
vist) que la premsa convencional ens parli, una mica més que fa poc, de projectes
independentistes. Fins ara em sembla només ens parlaven d?ERC, que acostumava a presentar-nos com ?el
dimoni independentista?; i gairebé sempre per mirar de minar la trajectòria política
d?aquest partit.
Com s?hagués fet ?sembla prou clar- amb qualsevol partit que tingues la independència de Catalunya al seu programa, o simplement no abonés el centralisme imperant; quasi pontificat (o sense el quasi).
Pel que fa a alguna premsa, trobo interessant
i significatiu que ara es facin visibles feines fetes, projectes en marxa; i idees i debat sobre el
sobiranisme, deixant de costat fantasmades i pors que ara prefereixo no comentar.

Perquè ara em sembla més important dir que, no tenim moltes notícies, però
que, encara que en tinguéssim moltes, seguiria trobant problema en alguns elements
d?enfrontament; que veig en declaracions fetes des d?aquesta, i alguna altra plataforma.

Tant si hi són els factors que enfronten, com si és només un efecte mediàtic, ho trobo problema. I si es tracta d’inèrcia de mala política; per cercar protagonisme per exemple, també veig problema. Aquí apel·lo al coneixement
i a l?abandó d?ingenuïtats respecte a poders i efectes de les informacions; així
com a la atenció a l?actualitat i fets ben recents.

Sobre un dels temes que veig maltractats en aquesta inèrcia enfrontadora; un és ben bàsic: el propi projecte d’independència. Que trobo assimilat a coses que no fan cap favor a l’aclariment de postures, idees, i feina a fer. Un clàssic és el d’associar independència i publicació de balances fiscals. Un bon exemple per veure confusions que crec no hem d’abonar.

En aquest i altres casos podem acabar
donant un valor extra a una cosa és una obligació de base. I més concretament oblidar que més aviat no es publiquen per vergonya i
per por a conseqüències legals, i no per res associat amb la nostra feina i compromissos.

En detalls com aquest és on penso que caldria la acció
ciutadana; la acció dels qui sabem què mostren aquestes balances, i a què
obligarien l?estat; començant amb explicacions i disculpes, continuant amb acompliments; i l’esgotament de determinades pressions mediàtiques.
I crec que no hem d?entrar en
un joc de ?compro y vendo?. Tenim a l’abast la experiència dels usos i abusos recents d’això de "que quieren estos catalanes", o, "jo et dóno això, tu em dones allò", entre d’altres.

Vull dir que no em sembla adequat, ni d?acord a la realitat,
que es presenti la independència com a garant de la publicació de les balances
fiscals; o com a solució necessària, d’aquest o d’altres problemes.
Primer perquè aquestes dades de l’espoli econòmic ja les podem
saber ara. I penso que les diferents plataformes, grups, persones, que som
conscients, el què hauriem de fer és trobar la manera de reclamar aquesta publicació; però no utilitzar-la com a moneda de canvi de res.

Penso que un bon pla fóra fer acumulació de denúncies
al Consell d?Europa ?o a qui sigui pertinent- sobre aquest incompliment per
part del govern espanyol. Tinc entès que no s?han publicat en tot aquest temps
que anomenem de transició. Els diferents grups podríem fer una bona promoció i
recollir moltes denúncies.

Una altre raó de problema en aquesta relació independència-publicació
de balances, és que pot passar com ara amb alguna de les amoïnes que ens pretenen. Que a sobre, s’aconssegueixen presentar a molta gent com si d?algun privilegi o favor es tractés. Qui falla acava
donant valor d?extra a una cosa que només és acomplir el que està compromès i és just econòmicament; i per aquí encara fariem algun gest de gràcies.

Vull dir que no estic d?acord amb la idea que calgui la independència
per a reclamar la transparència en les gestions econòmiques amb l?estat. Que es
tracta de coses paral·leles. Que la independència fora igual de necessària, si és
que la volem i treballem per ella, encara que demà publiquessin les balances
fiscals. Que té valor tota sola encara que no ens maltractessin des de l?estat.
Que la independència no ens la hem de buscar en l?estat, sinó en la nostra
voluntat, decisió, acció. I, per tant, a partir de la satisfacció de les
necessitats que aquestes nostres pràctiques pressuposen.

Per altra banda no crec que hagi d?haver enfrontament entre diferents
grups polítics, civils, o del tipus que sigui, que treballem per la independència. I, així com crec que des de les
institucions de govern s?ha de valorar i tenir present els nostres treballs; també
penso que podem fer coses que són factibles -i obligades diria jo- des de la societat; i no des del govern.

Aquí ens situem davant feines per mirar com fer canvis que
ens semblin adequats, per pressionar, aportar idees, treballs; com ho seria la
possibilitat de fer denúncies massives al govern central perquè no publiquen
les balances fiscals.

Haig de dir també que no trobo correcte, ni adient amb la
realitat que podem contemplar, que es parli del govern en abstracte; ni la
classe política en general. Ni per desqualificar ni per qualificar.
Són termes
molt foscos, i crec que usats així ens deixen a les fosques. A banda que conviden a paternalismes, i a manca de compromís i irresponsabilitats del ciutadà. Inèrcia prou promoguda ja per diferents fronts, i que em sembla no cal ni insinuar des de qui més aviat hem de promoure la implicació i compromís polítics.

Tampoc em sembla correcte que es faci referència en concret a
ERC com a partit que no és fidel al projecte sobiranista. No em sembla adient
amb la realitat la crítica que acostumo a trobar-me en aquest sentit. Sigui el cas de maneres polítiques; sigui el cas de la seva postura concreta davant la independència. Jugar a despisti’s qui pugui, apuntar-se a abusos amb el llenguatge que ja hem patit prou, o buscar adversaris on no hi ha, no em sembla oportú, ni honest, ni realista.

Pel que fa al què han anat fent aquest partit no ens podem enganyar; i han hagut de picar molta pedra. Per altra banda els
judicis a priori sobre el futur no valen; que és el sentit en el que solen anar les crítiques.
Si parlem de previsió, doncs val el
què val; i mereix que ho parlem; que expliquem preocupacions; que mirem d?estalviar
entrebancs.
Però descol·locar els temps, i parlar fent veure que aquesta
legislatura no té res a dir, que ERC ha venut no sé el què; que si tal o qual; crec no ens ho hauríem de permetre. A banda que són judicis buits; ja
els fan des d?altres bandes; i ens podem estalviar la feina.

Tampoc em semblen saludables políticament aquests judicis perquè
acostumen a presentar-se en forma de catastrofismes
d?una o altre signe; en qualsevol cas inacceptables.

Jo personalment dono valor a la feina que ERC fa, ha fet, i
crec farà per la independència. I la expectació, observació, atenció i
recolzament estan en marxa; com penso ho han d?estar sempre si no volem ser
dogmàtics, cecs, o coses pitjors.

Per altra banda, coneixem prou bé les traves que una postura independentista ha hagut d?enfrontar fins ara. Sigui des de la
participació al govern, sigui en la participació a institucions de mena
centralistes (Espanya, Europa); sigui en entorns teòrics simplistes; al govern
al carrer, o a casa.

Fins ara; moment en que segons veig es donen bones
circumstàncies per pensar, treballar, parlar. Per tot això ens hem de conèixer.
Però per conèixer-nos en el sentit que aquí necessitem, és indispensable que no
estem enfrontats.

Cordialment,

I mentre ens perdem en enfrontaments estèrils; per buits o per protagonismes; el Tribunal Suprem estima i desestima el que li be en gana (avui és el detall de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions; demà serà el què sigui).

I aquí, què ens estimem?

Jo personalment des estimo els judicis buits i els enfrontaments tàctics. Mals acompanyants de la feina que penso tenim al davant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!