L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

En Sebastià ja havia començat a receptar-li el Rohipnol. Encara que això et faci venir mals pensaments t’ho he volgut recordar. Al principi na Felízia en feia un ús correcte, que jo sàpiga. Crec que era aquells mateixos dies que li vaig fer prometre que no entraria a la dutxa fins que jo no arribés. Mentre ella es rentava, jo, asseguda damunt la tapa del vàter estava preparada per entomar-la en el cas que llenegués. Deus recordar que la cortina de la seva dutxa era com de cel·lofana, i la silueta del seu cos i tots els seus moviments es podien seguir, encara que els detalls m’arribaven una mica esborrats. Però t’asseguro que es rentava amb una prolixitat de gestos tan maniàtica que no sé com no es va trencar un os mai mentre s’ensabonava la planta d’un peu i l’espai d’entre els dits mantenint l’equilibri només amb l’altre peu sobre una superfici relliscosa, plena de sabonera. Em vaig oferir per rentar-li l’esquena, però ja et deus imaginar que declinava. Tanmateix, una vegada que li va pegar una mena d’angina de pit la vaig haver de treure nua i ensabonada, i no saps com pesava aquell cos mort llenegadís (encara que rebutgés el menjar que li feien na Felízia no estava gens prima com tu deus recordar; així és que, per a la nostra absoluta tranquil·litat, na Magdalena i jo teníem la certesa que quan ningú no la podia veure s’atipava). Amb grans treballs vaig aconseguir de posar-la damunt el llit. I mentre esperàvem el metge la vaig mirar tan desvalguda, tan desemparada, la vaig mirar tan sola, que vaig aprofitar per dir-li com l’estimava, i em vaig ajeure devora ella i li vaig començar a fer molts de petons per tota la cara i els pits i per aquells regruixos del coll que encara es volia fer operar, i la vaig abraçar amb totes les meves forces i li vaig suplicar que per favor no es morís i que per favor ara no m’abandonés; i li vaig fer la confidència que la meva mare m’havia abandonada i que no m’havia estimat mai i li vaig dir que no la volia mirar capaç de voler-me tant de mal com el que m’havia fet la meva mare. I tot seguit, fent-li veure que encara l’eixugava, vaig passar una mà plana entre les seves cuixes, pels damunts d’aquell trau balder com una mossegada de tauró, i li vaig fer saber que no tenia cap dret a rebutjar-me.

          En Sebastià encara no em deia que la Felízia havia començat a contestar totes les seves preguntes amb un monoton matáme; no sé si controlava el número de receptes de Rohipnol que jo m’enduia però suposo que no, perquè moltes vegades me les havia fet l’infermera. A mi la Felízia encara no em demanava que la matés, ni a na Magdalena tampoc; encara ens deia que es mataria ella. Feia estona que no sortia d’aquell pis, però molts dels que s’havien apuntat a l’associació de tant en tant l’anaven a veure i li duien cireres, o li duien coses més bones de rosegar: coques de quarto, gatons, doblegats i medritxos, uns dolços que, per llaminera que la Felízia fos, no la feien desistir de la golafreria d’amargor que li feia venir el pensament de pegar-se un tret. A Tarrella hi ha la creença que quan en parlen tant després no es maten, car les paraules, com també ho pensava en Bruno, moltes vegades suplanten els actes. A més que això del tret va acabar per no fer efecte perquè tothom sabia que la Felízia no tenia cap pistola, tampoc no tenien por que es llencés al buit, perquè si amb tant de temps de viure en un tercer pis volent-se matar ja no ho havia fet, era que no gosava.

          Una de les persones que en aquesta mala època li va fer més companyia fou na Bel Estelrich, la poetessa de Tarrella. Tu no la vares arribar a conèixer. Bé, per a dir millor, sí que la vares conèixer, però no fent de poetessa, sinó d’acordionista. Recordes aquella vegada que vàrem aconseguir que la Felízia vingués a sopar, malgrat que ella els vespres no sortia mai? Vàrem anar al Caliu, quan feia poc que l’havien inaugurat. Tu comentares que et venia de gust menjar règim, coses torrades, cuina directa com els grecs, perquè ja estaves farta del menjar sofisticat. Era aquell vespre que la Felízia va cantar. Na Bel s’aturà a la nostra taula, i devia saber que la Felízia era argentina perquè va tocar Mi Buenos Aires querido. I la Felízia es va posar a cantar. Va ser un instant màgic aquest, una treva, una fracció de glòria, la petita engruna d’un tast sagrat. És impossible que ho hagis oblidat. Que va donar 100 dòlars de propina a na Bel potser sí que ho has oblidat, i jo també que ho hauria oblidat si la beneficiària no hagués estat una amiga meva o si la Felízia no hagués cantat. Un dia que vaig trobar casualment na Bel em va dir que aquell vespre al Caliu havia al·lucina sobrassades i no era pels 100 dòlars, encara que li havien anat molt bé. Els teníem tan vists tu i jo a aquells bitllets que les seves aparicions havien arribat a fer el mateix efecte monotonque fa el ploure. Doncs na Bel també s’hi va arribar a apuntar a l’associació encara que fos pobre, i de tant en tant anava a visitar la Felízia i cap al final li feia més companyia ella que ningú altre. Un dia em va trucar per demanar-me el telèfon de na Laida Mateu, una altra amiga que havia cantat òpera; però a Laida tu no la vares conèixer; tu qui vares conèixer fou una tal Aràlia que corria per Internet, una mena d’esguerro que no tenia consol i que el metge Llopis i tot, aquell metge militar que havia fet miracles en el pis de damunt la pastisseria, no crec que l’hagués poguda redreçar. El cas és que un dia hi varen anar totes dues, na Bel i na Laida, a casa de la Felízia, i na Laida li va estar cantant durant tota la tarda Mi Buenos Aires querido. I com que la Felízia se’ls va quedar ben confitada al sofà de la saleta, entre totes dues la colgaren i la varen deixar ben tranquil·la. I per això na Bel un dia que em va fer un escolt m’havia dit que moltes vegades les solucions als problemes més envitricollats són les més senzilles.

          El que no li vaig poder perdonar mai a la Felízia fou l’espectacle que havia donat el dia de la inauguració del museu, Mirentxu. Aquelles sales que van deixar tothom bocabadat i que ella desjectava, entre les amitgeres del bell claustre que tu saps que per als tarrellencs és sagrat. Ni en Bruno i tot no havia somiat que aquestes amitgeres arribarien a acollir el museu que ell va fundar. Tu saps que per part meva hi varen anar més de cent persones –els meus amics i els amics d’en Rodríguez Bisbal- i que la Felízia, despotricant amb aquell llenguatge que ja sabem que era de les exuberants mucamas que li assignaren en la infància i que ara li tornava a brollar amb el pànic de la mort, amb aquell menyspreu contra el nostre poble, i justament en una efemèride que per una vegada havia elevat una miqueta el to en què expressàvem la nostra gratitud (al marge d’haver-li concedit, a instància teva, una pensió vitalícia, sabent-la acostumada a gastar diners i a tenir un nivell de vida alt que l’atracament va amenaçar), després d’aquell espectacle denigrant que tu saps que m’havia fet quedar com un drap brut i com una beneita davant les meves amistats i davant tothom, vaig començar a tenir moltes ganes de perdre la Felízia de vista. Va fer molt bé el batlle de contestar-li en públic: per una vegada, vaig sentir que era el meu batlle, encara que no l’hagués votat. I quin paper que feien en Carotti i la seva dona, tota enllimonada amb un conjunt valentino lila de preu equivalent a tres nòmines de funcionària de la meva rònega categoria, amb en Barraxet d’escolà, tot tirat de sabates de sola de goma i gec més vell que pixar enterra i amb la part dels colzes donada per l’ús, amb llustre de gastat.Tots de conxorxa Mirentxu llençant la Felízia a l’atac. Sort que no vares poder venir, perquè crec que aquell dia la Felízia també t’hauria caigut del burro. Jo ja no em vaig sentir amb forces per distribuir entre el públic assistent l’edició de les plaguetes amb tapa de serrat com aquesta en què t’escric i vaig demanar a n’Andolin que ho fes per mi: i allà mateix li vaig prometre que a la fi podria donar-se de baixa per depressió, pobre al·lot, que s’havia emmalaltit per ajudar-me, i li vaig anunciar que el dilluns vinent m’incorporava a la meva feina de sempre, a la poca glòria de l’arbitri, a la humilitat del 0,5 d’increment de la taxa del clavegueram per l’ampliació de la depuradora, a l’heroica custòdia de la plica per a la l’adjudicació de les obres del poliesportiu, a la redacció del ban per a la vacunació antirràbica de tota la gossada municipal… I saps Mirentxu? De seguida que vaig haver promès això a n’Andolin em vaig sentir com alliberada, i la idea de tornar cada dia a la meva tasca administrativa de la Casa de la Vila em va fer venir l’agradable sensació de ser una persona decent. Tot  això, abans de posar-se a la venda el catàleg de la inauguració: imagina’t després. Llavors, els becaris del museu van treure el segon catàleg de les caixes que havien arribat de la impremta i els exposaren a la vista de tothom, i es va poder veure que la il·lustració de la coberta era una pintura de Clementi de la mateixa façana on ens trobàvem: és a dir, era el quadre que en Barraxet havia hagut de tornar. Doncs llavors, em vaig sentir perfectament indemnitzada per totes les que m’havien fet passar, aquella colla delirant. Per poder dormir bé sense pastilles Mirentxu no hi ha res com una revenja en fred i ben tramada.

Abans de tu venir el darrer cop que la vàrem ingressar, quan encara no demanava de genollons que la matéssim sinó que encara deia que es mataria ella, em va comunicar el seu projecte de deixar-se morir com la poeta Alfonsina Storni, que s’havia llençat al mar del Plata sense saber nedar i amb els manuscrits dels seus versos: uns papers que tacaren la superfici de l’aigua així mateix com les llàgrimes d’una plorada infinita ombrejarien una terra clivellada. Na Felízia em va dir que de nedar ella tampoc no en sabia i que era per això que desitjava que l’acompanyessin a l’escullera, atès que ella tota sola ja no hi podria arribar. Però la veritat és que a n’aquell punt, jo, que en uns altres temps l’hauria treta d’un edifici en flames, ja començava a estar revoltada contra els efectes especials d’una mort tan contemplada i tan cofoia, i li vaig dir que tanmateix era una llàstima que no hagués après de nedar, perquè hauria pogut gaudir més esplèndidament dels plaers de la vida i al final, si tanmateix encara es volia morir, s’hauria pogut omplir les butxaques de pedres i llençar-se a l’aigua tal com ho havia fet Virginia Wolf, a la qual l’haver estat una bona nedadora no li fou un impediment per executar la seva dràstica decisió de morir anegada. Els èxits mai no procedeixen de la falta d’enginy o d’aptitud, crec que li vaig arribar a dir, encara que molts fracassos tenen el seu origen en la negligència i en la manca de resolució en el compliment dels deures, a més d’en les febleses que amb freqüència exhibeixen les persones poc respectades.

          Va començar a demanar insecticides a tothom, i és que ja s’havia rebaixada tant, que ella mateixa i tot es creia que qualsevol preparat per combatre una plaga d’insectes podria liquidar-la. Quantes vegades degué dir traéme matahormigas? Jo crec que a Tarrella no hi havia ningú que no hagués sentit aquesta pocasoltada.

          Quan va començar a ingerir capses de Rohipnol senceres tampoc no es va morir Mirentxu com tu saps (tota una capsa, a tu o mi ens hauria mortes: però a ella només la deixava una mica entobiada) perquè ja no hi havia res que pogués acabar amb na Felízia, atès que matar mosques amb canonades no és factible. Però insistia a delegar en l’altri allò que no s’atrevia a fer ella mateixa. En el fons, es volia salvar i volia que els condemnats fóssim nosaltres. Pretenia que li donéssim l’empenteta que la fes caure al buit per gaudir del victimisme d’haver estat assassinada: un privilegi generalment reservat a persones de tantes energies i tanta vitalitat que sense la intervenció del crim serien immortals. Al final, l’única cosa que ja volia de nosaltres era que li aconseguíssim l’efecte teatral que deixés ben clar que si no haguéssim truncat brutalment la seva vida ella no s’hauria mort mai, car ella era feta de la mateixa pasta que les deesses gregues que tant havia envejat. Celebro que no reeixís i que se n’hagués de prendre moltes, de capses de pastilles, sense obtenir resultats. Fins que a la fi va comprendre que les pastilles tampoc no maten per delegació, i al capdavall només causen els petits estralls que s’han volgut causar de debò els que se les prenen de forma indeguda, uns inconvenients que en el cas de na Felízia no eren més que els petits danys col·laterals que els efectes secundaris (ben apamats i calculats) poden produir. Recorda que ja feia setmanes que era morta i en Rodríguez-Bisbal i tu encara trobàveu capses buides de Rohipnol pertot cada vegada que entràveu a l’apartament per remenar papers o per empaquetar les seves coses, i que davall el seu llit i dins el cove de la brossa també n’hi havia, quan anàreu a donar un últim cop d’ull a l’apartament abans d’entrar-hi el personal de neteja. Em sap greu que na Magdalena l’hagués de trobar entravessada a la porta de la seva habitació dos dies després de l’última ingesta, una porta que van haver d’obrir els bombers: viva, i, doncs, fracassada. En el protocol d’ingrés només van consignar hipotèrmia. Els metges, que coneixien perfectament la seva edat, no van creure necessari d’esbrinar-ne la causa.

          Aquells darrers deu dies Mirentxu més valdria esborrar-los, però hi vull tornar una vegada més: encara que sigui per expulsar-la, aquest cop definitivament, de la meva vida. Crec que si ho poso per escrit serà més fàcil que oblidi la Felízia. Escrivint-te a tu, en el fons el que busco és oblidar-la. És millor que la plagueta que t’escric faci la feina bruta de carregar-se la verinada que la Felízia em va llençar a sobre. És com una expiació, com una purificació, és una confessió de Pasqua Mirentxu. Suposo que per poder anar al cel no cal que adjunti cap més document acreditatiu que me l’he guanyat.   

          La tornaré a mirar fermada al llit pels canells amb una veta color de cel i blanca: la bandera argentina. La vull veure tapada amb el llençol fins a la cintura i nua de cintura en amunt i amb els pits fremint elàstics i tesos com els d’una noia jove, la vull mirar de bell nou desafiant el cel amb els seus espantosos renecs: la Llibertat de Delacroix, allò mateix que tu vares creure que veies tot d’una que obrires aquella porta l’últim cop que ens trobàrem a la clínica. I finalment la vull tornar a sentir, una vegada més, en el paroxisme de la seva misèria. Encara fou a temps de deixar un últim rastre de ‘Poème’, potser perquè advertíssim la seva dramàtica (patètica?) fuga en el moment de produir-se i d’aquesta manera facilitar-nos les maniobres per al darrer rescat. No et deus haver de concentrar excessivament per reproduir dins la memòria la torrentada de perfum que enviava senyals imperiosos de la seva presència fins al final del corredor de la planta: fins a la vidriera que s’obria a aquell bosquet en una clariana del qual es posava l’helicòpter d’urgències on, momentàniament, el temps que fumàvem un parell de cigarrets i sentíem olor de querosè o d’un altre combustible podíem escapar-nos de l’epicentre d’aquell sisme entabanador on na Felízia no va parar de maleir-nos fins al final. Els de l’Associació Bruno Clementi que la van venir a visitar havien trobat l’habitació sense saber-ne el número, o sense haver-lo de mirar escrit damunt la porta: tot d’una que pujaven a la planta ja sabien on ens trobàvem fins i tot  aproximant-s’hi amb els ulls clucs, només ensumant. Tu i jo, que no entràvem a les esglésies més que quan havíem d’anar a un funeral, mira de quina manera vam comprendre, llavors, que per sortir d’aquella tenebrosa etapa final de la Felízia necessitàvem un capellà: qualcú que ens pogués beneir, qualcú consagrat. Mai m’hauria cregut que unes benediccions com les que m’havien donat a pleret quan anava a les agustines, llavors que m’obligaven a anar a missa cada dia, m’arribarien a ser tan necessàries com el Zotal per matar les puces. Tu i jo necessitàvem una bona netejada i una bona desinfecció, si no volíem que la gent normal ens aïllessin en quarantena en algun maleït llatzeret. Ens havíem d’esbandir els renecs amb què na Felízia no va parar de ruixar-nos fins a la mort. No s’hi havia atrevit ningú mai, fins aleshores, a maleir-nos tant. Recorda que ho vàrem comentar. A la cara, a mi no m’havien maleïda mai. Ara, darrera, que és tot tan fàcil, no sé què fan.    

         Suposo que tens present que seguia sense voler menjar i que li hagueren de punxar els braços per obrir la via i alimentar-la i medicar-la, i que fent uns crits espantosos ens acusava de tenir la culpa que ella hagués d’endurar aquell calvari: per haver-la salvada. I els infermers joves que entraven amb quatre normes bàsiques per tractar moribunds (aquell optimisme de manual) crec que ara s’ho pensen dues vegades abans d’assegurar a algú que se salvarà i que serà donat d’alta. Tu ja saps que era en sentir això que s’arrabassava les agulles clavades als braços i que es llençava a baix del llit de cap. Però les paraules que hauran estat definitives i que cada vegada que el record de la Felízia visita el meu pensament em segueixen persuadint que foren l’única cosa que realment la va consolar, sortiren dels teus llavis. Tenies els seus braços agafats pels canells per fer-li sentir la teva proximitat i el teu contacte d’una manera molt diferenciada d’allò tan rutinari i tan administratiu que és la familiaritat dels professionals d’infermeria, i recordo que la miraves intensament als ulls, i que malgrat la quasi absoluta ceguesa de na Felízia jo tenia la sensació que et veia, almenys feia l’efecte de sostenir la teva mirada i de reforçar tots els punts d’aquell corprenedor, inoblidable enllaç. I amb una tendresa indescriptible et va tornar a dir que cobejava ferventment morir-se, i amb una sensibilitat que cada cop que la revisc encara em posa els pèls de punta tu li vares respondre que ja no podia trigar gaire, i recordo que ho digueres sense èmfasi: sense compadiment ni tampoc despietada, just amb aquella certesa que transmeten els esdeveniments segurs, aquells esdeveniments que tenen una forma d’anunciar-se tan inequívoca que arriba que ningú no dubta que es produïran. ‘Ja no estaràs molt Felízia’, li vares prometre. I ella et va creure, i es va quedar adormida amb una expressió de felicitat que em va semblar tan inèdita i sorprenent que crec que va ser això el que més m’impressionà, de totes les vinyetes que va arribar a tenir la història d’aquella colossal andanada. Suposo que en aquell instant jo no vaig recordar que quan va néixer n’Arantxa, després d’haver estat devers dotze hores amb contraccions (tot natural, res d’anestèssia: ara ja no et sabria dir si es tractava de valentia o si només era curiositat) de sobte la meva resistència es va ensorrar. En Rodríguez Bisbal va transmetre la meva petició de misericòrdia a la llevadora, que ja va entrar amb el suport del gota a gota de remolc; i posant-se distretament un guant de làtex per a una exploració sumària i tot seguit punxar-me, va adonar-se que ja no calia: ‘Ja no estaràs molt’ em va assegurar, desplaçant amb un cop de peu sec el penjador d’acer amb l’avariciosa bossa de plàstic enganxada amunt (quan la Felízia agonitzava aquella bossa em feia pensar en els premis fermats dalt d’una canya després d’unes esgotadores curses, que era l’únic que quan jo era petita se’ls acudia  per entretenir la mainada: la diferència era que la cursa de la Felízia havia durat tota una llarga vida). I ara un cop més, dins l’aiguabarreig de la història que ens va aplegar, em torno a sentir transportada en llitera a tota velocitat cap a la sala de parts i veig en Rodríguez Bisbal quan ja s’havia esterilitzat i ja duia roba verda de quirofan, una bossa de plàstic passada pel cap i dues més per les sabates, al final d’un passadís que s’acabava davant unes portes d’acer que es descloïen amb el mateix batent escruixidor a travers del qual moltes vegades també vàrem veure desaparèixer la Felízia. 

          Crec que en el moment que va entrar aquella noia de rehabilitació portadora d’unes suposades bones notícies que no volíem sentir dinaves a la cafeteria de l’hospital. Les bones notícies, en aquella època, eren les pitjors que podien donar-nos, però a això més val que ens ho callem perquè la gent podria pensar qualsevol bestiesa i és millor que no donem idees perquè ens bombin, ja els basten les que tenen de collita pròpia. La noia venia a fer-li fer exercicis físics per posar-la a punt, atès que la donaven d’alta. Jo em vaig quedar rígida com una estàtua. Ella, i nosaltres també, estàvem perdudes si la donaven d’alta. On l’havíem de dur? No podia tornar a casa, en cap hotel no l’haurien admesa, no volia viure amb nosaltres a casa nostra, no podia estar ingressada perquè a l’hospital sempre li detectaven un excés de salut, no volia anar a la residència de Tarrella (havia trobat una infàmia que li ho haguessin proposat, i això que és un privilegi que t’admetin a la residència de Tarrella) no volia assistents socials. M’havien informada que a la zona turística hi havia un hospital amb una planta geriàtrica i jo vaig trucar al batlle perquè m’autoritzés a fer gestions per ingressar-la allà fins que trobéssim una solució millor, i el batlle m’autoritzà. Però de bon principi no sabíem on anar a pondre l’ou, recorda-ho Mirentxu, perquè a més a més ella podria oposar resistència a allò que haguéssim determinat. Crec que va ser el moment en què vaig percebre d’una manera més aclaparadora que na Felízia era una pertorbació molt acusada de la normalitat.

          Quan penso en el que va provocar aquella pàmfila del servei de rehabilitació (fent l’orni i fent la mitja rialleta en realitat la sentenciava, aquella estúpida, si tens present que na Felízia estava preparada per actuar tot d’una que la donessin d’alta) de tant en tant encara m’agafen ganes d’esperar-la un dia a la sortida de l’hospital i estrènyer-li el nus del foulard. Havia entrat a la cambra com un braç de mar escumós i fragant, i mentre deia que ara la posaria a punt per anar-se’n a casa (amb una jovialitat que vaig trobar massa deshinibida i inapropiada: fins i tot per a donar una bona notícia) anava i venia del capçal del llit de la Felízia a la finestra sense estar-se quieta ni un instant. A mi em posava nerviosa. Els moviments que executava eren pautats i rítmics, és a dir que era una persona de pocs recursos, la qual cosa, sumada a la verborrea i a la hiperactivitat, recordo que em va semblar una exageració. Sé que vaig pensar en un anunci de cafè soluble que havia vist a la televisió per una lleugera semblança amb l’actriu que hi sortia, però la seva característica més enutjosa era que parlava massa. Insistia que la donaven d’alta perquè la cosa que havia estat el motiu de l’ingrés (em sembla que era la hipotèrmia) ja s’havia resolt, i les constants de na Felízia estaven estabilitzades. I mentre anava dient tota mena de bestieses, s’acostà a la tauleta de nit on hi havia la història clínica de la nostra malalta i es va posar a tafanejar-la, i jo vaig detectar en l’acte en el seu rostre una il·luminació que em resultava significativa i familiar, i tu ja saps el que pensava. I alarmada, tot d’una la vaig advertir que no se li acudís de manifestar el que havia pensat, però la molt cabrona tanmateix ho va amollar. La incontinència és una pandèmia molt estesa i els seus efectes són contundents. Hi ha estudis que avalen que la felicitat augmentaria moltíssim si la gent, en comptes de xerrar sempre de més, en general callava.   

         No em puc creure l’edat que té! Aquesta fitxa deu estar equivocada: això no pot ser mai… Se la mirava amb incredulitat i amb insolència. I sense que un rudiment d’higiene mental la inclinés a desistir de la seva delirant oradura, plantà la seva cara juvenil a cinc centímetres de la de na Felízia, i en un exaltat to aclamatori li va jurar que, a banda que en tota la seva vida no havia vist uns ulls blaus tan bonics com els seus, no creia possible que existís un cas com el d’ella: perquè haver arribat a gairebé cent anys amb l’aspecte d’una de les top-model que a Nova York acabaven de passar l’última col·lecció Armani era una cosa insòlita i sensacional. I la molt puta encara va afegir que una salut tan pletòrica és la millor garantia per al gaudi de tota mena de plaers.   

          Mandá que te jodan s’havia limitat a respondre-li, molt lúcida i objectiva, la nostra malalta.

          Ai, va gemegar aquella estorbada amb els ulls molt oberts. A mi dins les habitacions dels hospitals ja m’ha passat de tot: els malalts m’han pessigat, m’han pegat, i una vegada un vell que se moria em va voler violar i quasi ho va aconseguir; però mai en la vida no havia sentit res com el que m’acaba de dir la senyora.

          T’ho has cercat, vaig respondre tot abraçant la causa de na Felízia. Si haguessis prestat atenció, dins aquest quarto també hi hauries pogut sentir moltes més coses, i de molt de profit. “Abans de parlar, haver vist, realment vist; haver viscut, intensament viscut; haver sentit, apassionadament sentit…”  No sé si Carles Riba li va obrir els ulls, però almenys, va sortir immediatament de l’habitació: sense fer-li el massatge.

          Ara no són hores de recordar-te que jo en la vida no havia conversat mai d’aquella manera, però ja saps que de na Felízia alguna cosa n’havia après, de profit, i és que amb les herbes molles s’hi torquen el cul. I llavors (davant ella perquè em pogués sentir, i alhora estrenyent-li ben fort la mà on duia clavada l’agulla del sèrum) vaig prohibir als infermers que a partir d’aquell instant li diguessin que se salvaria (la de rehabilitació havia donat l’alarma amb el seu busca i ja n’havien comparegut tres més, homes i dones). Els vaig assegurar que la Felízia no era beneita i s’adonava que li mentien, i que tanmateix ella no volia salvar-se, perquè ja en tenia prou de viure. Ho vaig dir tal com raja. I els vaig pregar que respectessin la seva decisió i que la deixessin morir tranquil·la, alhora que exigia la presència del metge, el qual, com sens dubte recordes, no li va voler retirar el sèrum perquè na Felízia no menjava. Per poder-ho fer, ens suggerí amb una certa picardia, s’hauria d’haver menjat almenys una cullerada de sopa: com a mínim l’havia de ‘tocar’, havia de mostrar interès en alimentar-se, encara que fos una farsa; i havia de tastar el iogurt, o almenys encetar-lo, llevar-li el precinte d’alumni i pegar dues remenades amb la cullereta. I havia de beure glopets d’aigua, en comptes de brufar-nos per la cara la que li posàvem dins la boca amb una palleta per la força.  

          Vam fer santament començant a tirar la sopa al vàter. Suposo que era en atenció a aquest detall que va fer veure que ens renovava el crèdit. No era curta, i havia canviat d’estratègia. Era molt convincent en el paper de fer creure que de bell nou havia decidit menjar. Encara la veig mastegant aquells intractables grums de farina encrostonada que amenitzaven els tediosos purés col·loidals dels migdies i xarrupant sucs de fruites amb una palleta clavada en un brick, quan va decidir de comportar-se una mica millor. Si no, mai no hauríem aconseguit que la desfermessin. Suposo que era casualitat que el fermall coincidís amb els colors de la bandera argentina, perquè si hagués estat humor, no li hauríem vist la gràcia. Sort que es va poder morir amb les mans lliures Mirentxu, perquè ara no sabríem perdonar-nos no haver-la poguda convèncer que redrecés el seu comportament i consentir que es morís fermada als travessers del somier. 

          Tot aquell remenat d’infermers i de metges dins l’habitació ens havia fet oblidar momentàniament l’amenaça d’estar preparada si la donaven d’alta per ‘actuar’ a l’hospital mateix, i era molt expressiva aquella amenaça, encara que la repetició n’hagués afeblit l’efecte. El cas és que a la cara que va fer quan va entrar la de rehabilitació, encara la veig. Suposo que aquells últims dies l’esgotament ens devia disminuir la capacitat de percepció de moltes coses. Devia ser per això que els metges de l’hospital ens recomanaven normalitat, encara que fos per rigorosos torns que ens aconsellà de repartir-nos des d’ara. I justament era aquell dia que el de guàrdia ens assegurà que na Felízia estava molt millor (pràcticament recuperada del tot, digué) que ens suggeriren d’anar a descansar a casa totes dues en haver-li posat la medicació per a la nit, tot d’una que veiéssim que dormia. Ja saps que li vàrem fer cas i que els meus fills fotent-se canya com sempre en aquelles circumstàncies ens van semblar divertits, i que havíem trobat genial en Rodríguez perquè ignorava en quin calaix hi havia la seva roba interior. I en ‘Tomeu’, si ho recordes, estava molt garlaire i ens va fer riure amb els seus repetititus Mirentxuuuuu!, o Mirentxu!, Mirentxu? Encara ho diu igual. Et crida estil mallorquí en pla salvatge com nosaltres, d’un cap a l’altre de la casa, en comptes d’acostar-nos silenciosament a la persona que cercam. Tanmateix, no sabem la importància que té el riure fins que no es presenta un cas en què qualsevol expressió de l’alegria és un senyal inequívoc d’haver entrat en un estadi delirant. L’únic defecte que trobo a la nova manera d’estar amb tu que ha instituït aquesta plagueta que ja s’acaba, és que no hem rigut mai.

          Després de dutxar-me vaig caure damunt el llit com un sac de patates, i en Rodríguez Bisbal em va dir que havia roncat, però vaig suposar que ho deia per ofendre i no el vaig creure. Ara penso que potser sí que roncava, i que ell em devia tocar perquè parés i per això em vaig despertar. El cas és que devers les dues em vaig deixondir amb la cara de na Felízia molt ben instal·lada al centre d’un mirall que la llum exterior no podia abastar però que amb la fregada d’en Rodríguez Bisbal s’havia romput, expel·lint-se’n alguns fragments fins a la superfície de la coixinera, i jo vaig recollir aquells bocins de mirall del somni amb la idea d’examinar-los detingudament a la cuina, on vaig anar a fer-me un cafè i ja t’hi vaig trobar com si estiguessis ensensada davant un mirall també tu, fumant. No vàrem parlar gaire, oi Mirentxu, però vàrem fer via cap a l’hospital. No sé com no ens vàrem estavellar per la carretera, la nit que ens havia assaltat simultàniament la idea que dins la bossa que estava darrera la porteta del comodí de na Felízia hi podia haver un arsenal de pastilles.

          Vàrem entrar de puntetes com dues lladres, i vaig conèixer que quan l’abraçaves i li feies aquells petons tan sorollosos com la succió de líquid amb una pera de donar lavatives et senties com una prostituta de les més barates: es tractava que ella no sentís xisclar la frontissa de la tauleta de nit. Na Felízia era pràcticament cega i tenia l’olfacte atrofiat, però, en compensació, el seu oïde era afinadíssim. I jo me’n vaig endur la seva bossa Moschino al lavabo i hi vaig trobar les tres capses de Rohipnol que tu ja saps. Les vaig treure, vaig enfonyar la bossa al mateix lloc d’on l’havia duita feia un instant (que es diu aviat) i tornàrem cap a casa, ara amb el propòsit innegociable de descansar. Ja no recordo si ho vàrem aconseguir. 

          Però la felicitat, fins i tot en les seves versions menys elaborades i imperfectes, ja sabem des de sempre que no dura gaire, i va arribar l’hora en què sense més dilació l’havien de donar d’alta: l’hora en què descobriria la desaparició de les seves tres precioses capses de Rohipnol. Encara no havíem decidit cap a on ens dirigiríem, però aquesta qüestió tan transcendental, a na Felízia, tenint els plans que tenia, és bo de veure que no la inquietava. A l’hospital, que ens veien desesperades, ens havien ofert de quedar-nos un dia més o dos per fer-nos un favor; però el cas de na Felízia no requeria hospitalització i l’havien de donar d’alta.

          Em nego a escriure el que va succeir quan s’adonà de l’absència de les pastilles: que no m’ho facin tornar a reviure Mirentxu. Només et vull dir que després de tot allò vares fer santament de tenyir-te de ros, i crec que no cal que et detalli les mesures que vaig haver de prendre jo mateixa per tal impedir que cap centímetre de la meva fesomia es quedés enganxat a cap fragment d’aquell mirall que una nit d’insomni na Felízia va esmicolar dins casa meva. Ara comprenc que ella en algun moment de la seva llarga vida hagués de prendre una decisió tan extremada com la de sotmetre’s a intervencions quirúrgiques d’alt risc per canviar radicalment d’imatge. Ja saps les conseqüències que ha tingut per a la meva família l’agitació amb què na Felízia la va sacsejar. Basta que apunti que després d’acabar-se la sopa, que es va cruspir tota sola sense cap mena d’assistència i amb una fúria que ens hauria d’haver fet malpensar, asseguda al llit sense perdre l’equilibri i sense haver-la de falcar amb cap coixí i sense fer venir cap temor que podria tombar i prendre mal, es va morir mentre dormia. Ja he dit al començament de la plagueta que vàrem tenir el bon gust de no plorar. Després d’haver-te acompanyat a l’aeroport i de bell nou al tanatori amb tots els de casa, n’Arantxa va triar l’urna. Als tràmits de la incineració només hi vàrem ser nosaltres i el regidor de cultura.

          Jo havia avisat en Barraxet i la junta de l’Associació Bruno Clementi, i suposo que en Barraxet va avisar en Carotti i que tu vas trucar als seus familiars a Buenos Aires. El regidor de cultura em va dir que posarien l’urna en una habitació del cementiri de Tarrella, per si qualcú la volia examinar, i que hi va enviar el servei de neteja per cerciorar-se que aquella habitació estava presentable. L’urna hi va estar fins que vam anar-la a recollir per escampar-ne les cendres des d’una barca. L’ajuntament va pagar totes les factures i enviaren pintors per deixar el pis de na Felízia en bon estat de conservació i ben net, a fi de no donar motius per a murmuracions i perquè no la poguessin acabar titllant de bruta, d’abandonada o vés a saber de què a causa dels estralls a què finalment l’havia sotmesa la terrible depressió nerviosa que va patir: a ella que havia estat, a més de generosa i lleial al seu marit cinquanta anys més enllà de la mort, una dona neta, decent, generosa i elegant. No havíem de fer l’allioli al darrer cargol, així és que tu i jo vàrem donar la cara fins al final, que fou la gran festa al Club Nàutic que ella havia previst, a més dels discursos que nosaltres, els de l’ajuntament i els de l’associació hi afegírem, quan les paraules ja no podien ser sospitoses de substituir cap actuació pràctica perquè tot ja estava resolt. A l’inrevés del que m’està passant amb la llibreta que t’escric, on ja no queda espai per a gaire més paraules però on les coses concretes encara s’han de produir, si el que pretenc és mostrar-te que ni la vinguda d’en Bruno Clementi a Tarrella ni la brutal irrupció de na Felízia a les nostres vides no haurà estat inútil, sinó que ha acabat assolint el vigor i la plenitud que només troben les coses llargament contemplades, llargament sentides i llargament viscudes: les que ens proporcionen les nocions exactes i les sòlides certeses que ens estintolen perquè ens poguem valer per nosaltres mateixos i ens poguem sostenir cadascú damunt les pròpies cames.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!