Tot i que no n’és pas el factor principal, les disfuncions que afecten les administracions públiques esdevenen elements coadjuvants de la ràpida devaluació que ha experimentat la vitalitat econòmica del nostre país. Així, la reforma administrativa esdevé ara una necessitat imperiosa, convertida en una prioritat pels diferents governs. Per tant, l’oportunitat d’un debat a fons i sense els tòpics que envolten sovint aqueixa matèria es presenta més actual que mai.
El punt de partida, però, no pot ser que les funcions de control són un obstacle per a l’eficiència de la gestió publica, un directiu que d’entrada demani treballar gairebé sense supervisió jurídica i econòmica de la seva tasca no hauria de merèixer la confiança dels responsables polítics que lliurement els escollirien. En canvi, així ha estat en la realitat durant aqueixos darrers trenta anys a les grans corporacions locals catalanes.
Gerents, càrrecs de confiança, ara directius (seleccionats sense els criteris de mèrit i capacitat públicament acreditada que caracteritza els cossos de funcionaris) han gaudit de la connivència dels electes en detriment de secretaris, interventors, tresorers d’administració local. El mateix Longo va iniciar-se al primer ajuntament socialista presidit per Pasqual Maragall on el secretari Jordi Baulies era reclòs en un reducte competencial.
El discurs liberalitzador de les funcions reservades de control ha fet fortuna a Catalunya més per la carrega ideològica que els seus propagandistes han sabut afegir-hi que no pas a la realitat dels resultats pràctics d’aqueix capteniment. De forma més barroera que Longo, Josep Maria Via -que ha estat directiu de diverses entitats del sector sanitari català- exposava aqueixa filosofia desreguladora en un article publicat recentment a l’edició catalana d’El País titulat “La deconstrucción del sistema sanitario catalán”.
Precisament en uns moments en que el sistema sanitari català presenta un dèficit descomunal els qui n’han estat responsables de la seva gestió als darrers trenta anys clamen contra la fiscalització dels interventors municipals i de la Generalitat sense assumir cap mena d’autocrítica. I significativament, també en una conjuntura en la qual la regla general de les administracions és reduir els ens instrumentals (empreses, consorcis, agencies) l’ICS es fragmenta encara més. Longo i Via van coincidir a exposar els seus punts de vista sobre l’eficiència de la gestió pública sanitària fa un parell de mesos a una jornada a Vic sobre “Empreses públiques i consorcis de salut” on tampoc hi era convidat cap ponent que pogués replicar les seves valoracions.
La funció de control és condició per a l’eficiència, sense el primer no hi ha la segona. Els països amb una economia puixant com Alemanya, Israel o Corea del Sud tenen tots ells, cadascú a la seva manera, sistemes de supervisió prèvia -i evidentment, posterior- de la gestió pública. A Catalunya, com al conjunt de l’Estat (tant en època de govern socialista com popular), en nom de l’autonomia local i de la no ingerència estatal s’ha mirat de reduir a la mínima expressió la funció dels secretaris, interventors i tresorers.
Evidentment, aquesta ha estat una opció estimulada pels beneficiaris d’aqueixa situació: els gabinets d’assessorament legal i fiscal que acaparen el mercat (els Faura-Casas, Tornos, Cuatrecasas, Roca Junyent). Per encetar el debat sobre la reforma de l’administració local caldria començar per canviar la concepció segons la qual la funció de control es aliena a la gestió publica i un entrebanc a l’eficiència.
Post Scriptum, 11 d’abril del 2012.
Amb retard m’assabento de l’article “Los ayuntamientos frente a la crisis“, publicat a l’edició digital del Periódico de Catalunya del`proppassat 20 de març escrit pel meu amic i company Juan Ignacio Soto. Soto aporta una dada rellevant per evaluar l’aportació efectiva dels defensors -interessats- de la “nova gestió pública” a la vida municipal en els darrers quinze anys, quan més s’ha disparat el dèficit dels ajuntaments.
En una línia oposada, a la revista DB, editada per la Diputació de Bracelona, (número 172, corresponent als mesos de febrer-març d’enguany), hi apareix una article propagandístic de les virtuts dels directius locals: “La direcció pública professional de Catalunya: una proposta”, signat per Josep Ramon Morera, amb l’aquiescència de Xavier Boltaina, gerent de la Diputació de Barcelona que acompanya el pamflet autolaudatori amb un escrit de collita pròpia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sota l’afortunat slogan de la “fugida del dret administratiu”, el que realment es buscava era una “fugida del dret, a seques”, allà on l’administració exigeix concurrència i publicitat hi posen nepotisme i opacitat, allà on l’administració busca mèrit i capacitat, hi posen endollisme i pagament de favors, allà on l’administració hi posa control, doncs evidenment es busca el descontrol.
I tots savem que el descontrol i el desgovern, van en el mateix sentit.
De tot això, malhauradament, s’en deriva, com tu Jaume una vegada vas definir brillantment, de la opacitat a la sensació d’impunitat hi ha un pas molt petit, i de la impunitat a la corrupció, el camí que s’ha de recòrrer encara és més curt.
Davant d’aquesta insistència en els mitjans de comunicació potser nosaltres, com a col·lectiu, podriem donar un pas endavant i contraposar davant l’opinió pública que altres formes de gestió més “tradicionals” també són possibles, eficaces, eficients i econòmiques.
Com a exemple planer, no fa mases dies en la nit a RAC-1, un d’aquests adalids de la “nova gestió pública” cantava les excelències de la trituració de l’ICS en més empreses públiques, tot aduïnt que “no podia ser que per comprar un bolígraf hagués de demanar permís a un Interventor”, sort que l’amic Gonzalo Bernardos, li va respondre que aquell gestor que per demanar un bolígraf te que fer aquest tràmit no en te ni idea de com gestionar a l’administració pública i que els interventors i, en definitiva, els controls, allà on hi hagi finançament públic (que tot surt de la butxaca dels contribuents) són imprescindible aquest control.
Encertadissims els comentaris. Felicitats per la reflexio Jaume. Segurament en els propers viurem canvis importants en tots els ambits: llei de governs locals, hisendes locals, … I la funcio publica local segur que s’en veura afectada. Segur que tornarem a debatre models ben diferents, i ens caldra no nomes claredat , sino tambe estrategia.