Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
A l’apunt d’avui em complau novament de parlar sobre els nois i les noies de la meua tutoria, 4t ESO A, a l’Institut Joan Ramon Benaprès de Sitges (Garraf), amb els i les quals vaig començar aquest cicle d’apunts que estan tenint molt bona acceptació entre els i les usuaris/àries del bloc. Ja vaig escriure anteriorment que els i les tenia en molta estima, la qual se l’han guanyada en només unes poques setmanes que portem de curs. No són un grup gaire conflictiu i tenen un tracte molt complaent. Com acostumo a ser força sincer, ells/es saben ben bé què opino de la seua actitud envers l’estudi i del seu comportament a classe, però. Per ser suaus, direm que no són gaire treballadors/es, no són aus matineres precisament, una mica sorollosos/es i que peguen en malaltissos/es… no direm campaneros/es que m’ho negaran amb contundència… Personalment dedico llargues estones al funcionament adequat del grup. Em motiva moltíssim fer feina que els i les pugui beneficiar i solucionar les problemàtiques internes que calguin. A hores d’ara ja m’he reunit amb 12 pares i mares i també amb 13 alumnes diferents, d’un total de 20 que conformen el grup. Les entrevistes amb els progenitors són força complaents atès que normalment els agrada molt parlar de les problemàtiques dels seus fills/es, i crec que se’m dóna bé escoltar i aportar el meu gra de sorra si s’escau. N’he tingut algunes d’especialment agradables, en les quals hem intercanviat vivències amb els i les fills/es molt interessants, alhora que també hem trobat el temps per parlar de coses dels adults que ens apropen un xic a docents i pares. També vull remarcar les converses que tinc amb els propis xavals, ja que ens permeten conèixer-nos millor i entaular una entranyable amistat. Aquí caldria discutir aquella dita que expressa que amb un/a professor/a o amb un pare/una mare no s’ha de ser amic ja que ocupa una esfera diferent. A mi no em costa posar-me al costat de l’adolescent i entendre els seus sentiments i interessos, i m’agraden les seues converses desinvoltes i la seua manera d’actuar força més desinteressada que la del món dels adults. No em costa agafar un bon vincle amb ells/es…si es pot dir amistat???
En altres apunts he parlat amb estima sobre els i les esportistes, els grallers o el Mosé, un xaval que va sorprendre’m en una conversa recent pel seu excel·lent nivell cultural, la seua conscienciació en temes socials i la seua gran humanitat. ![[Nicolàs+Serra.gif]](http://3.bp.blogspot.com/_yT5i1ovs8kI/SuW4sC2r3CI/AAAAAAAAAUw/tj8U4StOU9I/s1600/Nicol%C3%A0s%2BSerra.gif)
D’eixe conjunt humà voldria destacar igualment l’extremada noblesa i personalitat desimvolta d’en Nico (el rugbista de la foto), un xaval que va guanyar-se la meua estima des d’un principi pel seu tracte humà, per la seua sinceritat i pels seus modals exquisits, no gaire freqüents en els i les adolescents, malauradament. També destaco l’amistat via messenger que he agafat amb l’Ivan (tot i estar a les antípodes en els seus gustos futbolístics… català i d’aquells, Mare de Déu de la Cinta!!!), o amb l’Alexandra, amb la qual passem estona llarga xatejant, com si jo fos un altre adolescent… I continuaré parlant amb sentiment sobre ells/es… sobre aquell senyor del patinet que em fa parlar tant perquè continua arribant tard a classe malgrat que li he estirat les orelles en més d’una ocasió (que pesats que són a voltes els profes, oi, col·lega!!!)… d’un altre rugbista, que toca la guitarra i li agrada la música rap, però que no m’ha entregat els deures quan jo havia dit en públic que si no ho feia el suspendria (què he de fer, senyoret meu???)… de l’Ignasi, al qual vàrem anar a veure com jugava a futbol amb la Blanca Subur el cap de setmana que vàrem quedar-nos en família a Sitges i que segueixo de ben prop perquè enguany sembla encaminar correctament el seu curs acadèmic… de l’Abel que ha començat el curs tard però amb força per l’estudi (excepte en dibuix!!!), al qual se’l veu molt feliç… de la Rosa (m’encanta tenir una alumna amb el nom de la meua filla), una noia maca amb forta personalitat i bon nivell d’anglès que sembla la més adulta del grup… de l’Ariana, amb la qual hem xocat una mica pel caràcter respectiu, tot i que la sang no ha arribat al riu, de la qual aprecio moltíssim l’esforç que està fent, ella ja m’entén… del Dani, molt bon xiquet i graller (la cultura popular és la meua debilitat!!!), tot i que l’anglès i ell no són gaire amics… del Sàndor que hauria de treballar més i prové d’un país que m’apassiona, Cuba (si no fos català, m’encantaria ser cubà)… de la Lorena, una noia amb qui compartim sentiment en blau i grana, però de la qual espero molt més en l’aprenentatge de l’anglés… de l’altre Ivan amb el qual ens separa el fet que té problemes amb la llengua catalana ja que fa relativament poc que va arribar d’Ucraïna (ell és la meua assignatura pendent, li hauria de dedicar més atenció)… Admeto que he deixat per al final un bon nombre de noies: la Natàlia, l’Stephanie, la Yukari, la Laia, la Marina, la Maia… les quals m’he d’esforçar de debò per conèixer millor i fer més lleugera la distància que ens separa encara, la qual cosa estic convençut que aconseguiré, tot i que no tot depèn de mi…
En una enquesta personal que els vaig passar a l’hora de tutoria la setmana passada varen donar-me una valoració força positiva del meu treball i del tracte que reben per part meua, la qual cosa he de confessar que va fer-me molt feliç. Tot i això, remarcaven a l’uníson que crido massa i que mano deures excessius, la qual cosa escoltaré i intentaré remeiar. Quan hi ha unanimitat, alguna cosa deu haver de veritat!!! Rodolí… També criticaven un cert favoritisme envers alguns alumnes, nois en particular… Ho he d’admetre, sempre he tingut més feeling amb els nois d’aquesta edat… és un defecte de fàbrica. És com si situant-me al seu nivell, em tornés de sobte adolescent. És com si xerrant i apropant-me a ells, recobro els anys feliços de quan era alumne de l’Institut Joaquim Bau de Tortosa (Baix Ebre). És com si em negués a deixar de ser un xiquet, malgrat que ja fa més de vint anys que tinc vint anys… Vaig tenir una adolescència complaent, que sembla que a voltes no vulgui deixar enrera i el contacte estret amb els xavals manté…
Tot plegat són els meus xavals i les meues xavales, pels quals m’encanta interessar-me i ajudar-los en allò que estigui al meu abast. A voltes en fan enfadar i molt, i ells/es ho saben i sembla que no els importi gaire… Qué hi farem? That’s life!!! Però em quedo amb el tracte humà, amb tot allò positiu que hi ha amb ells/es, que és molt…Els i les dedicarem uns versos, com solc fer a la secció d’aquest diari personal on line en què parlo dels Mites en blau i grana, sobre els meus grans ídols de la història del Barça. Sempre dedico versos eixits del cor a aquells/es que m’estimo o admiro:
S’obren les portes del centre i les rialles agafen so
en un matí de tardor… a primera hora.
Hora d’escola, d’il·lusions i d’anhels
d’adolescent que cerquen alicients de vida.
La xerrera desinvolta ocupa el seu espai.
Som a l’hora d’anglès, la parla universal
que ens prediquen pel darrera i pel davant
que és crucial de conèixer i dominar.
El xaval fa un esguard a la pissarra i s’atura
en un punt gramatical que l’angoixa.
La noia comenta la jugada amb l’amiga
del costat… que troba la solució adequada.
I el senyor professor enlaira als quatre vents
l’explicació del moment… i es queixa… i crida
…i s’enfada perquè no se l’escolta… suficientment.
Eixa és la rutina del dia d’avui… de sempre.
Eixa és la joia d’un moment quotidià
per aquell que estima la docència
i de la vivència a l’aula en fa… VIDA.
Ara i ací… canta el poeta els versos més bells
en nostra llengua catalana.
I ens arriba a l’ànima i reflecteix com un espill
una llàgrima… que ens il·lusiona i agermana.
Som i serem de nostra escola sitgetana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha escola més ufana
sota la capa del sol.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ha encantat l’apunt, Emigdi. Es nota la teua qualitat com a docent i la teua estima pels alumnes. Pense que la feina de professor es dura tot i que recompensa, ja que jo tinc igualment molt bona relacio amb els nois de Santa Barbara, el poble on treballo i visc i sente com a meu. El bon clima amb els pares i amb els alumnes i amb la gent provoca que estime el poble i m’hi vulgue quedar. Quin bloc mes bo que fas!