Emigdi Subirats i Sebastià

Gaietà Huguet i Segarra  (Castelló de la Plana 1882-1959) va ser  un dels fundadors de la Joventut Nacionalista Valenciana i d’Esquerra Republicana del País Valencià l’any 1933.  Era fill de Gaietà Huguet i Breva, polític federalista i gran defensor de la llengua de la terra. Dos anys després va fundar Proa, per tal de promoure la cultura catalana al País Valencià i va ser membre de l’Associació protectora de l’ensenyança valenciana. Va militar posteriorment a Esquerra Valenciana. La història del nacionalisme a les comarques del sud va estretament lligada a la seua figura. Va haver d’exiliar-se i no va tornar al país fins al 1953. Va formar part durant l’exili del Bloc Nacionalista Valencià, que tenia estreta relació amb el nacionalisme del Principat. Va col·laborar amb Lo Rat Penat i amb l’organització dels Jocs Florals. El podem considerar com el veritable patrici de la renaixença a terres castellonenques. Va ser admirat per molts dels seus contemporanis en un moment d’or de les lletres a la comarca de la Plana amb la impulsió del Butlletí de la Societat castellonenca de cultura. Entre els seus col·laboradors trobem Mn. Joaquim Garcia Girona, el sacerdot poeta de Benassal (Alt Maestrat) que li dedicà la seua obra mestra, Seidia, la gran epopeia de la reconquesta a les comarques del sud. Huguet va exercir el seu mestratge amb entusiasme per promoure la llengua catalana a la seua terra. Va ser un entusiasta de llengua i cultura que ha estat mereixedor de la creació d’una fundació que porta el seu nom.
Vaig descobrir la figura de Gaietà Huguet a partir dels meus estudis sobre l’esmentat capellà dels Maestrat. Em mereix moltíssim respecte la seua actitud noble envers la defensa del català escrit i la necessitat de potenciació de la identitat valenciana. Homenots com Huguet ens permeten somniar amb la nostra Itaka particular, la qual engloba tota la terra de parla catalana on esperem veure renàixer aquesta llengua nostra que Huguet sabia que es parlava a Vall-de-roures i a Elx, a Elna i a Formentera, i creuant el mar amb la barca del temps, amb el vent de llevant fins a l’Alguer.
El seu pare va ser autor dels primers goigs en valencià, a  la Mare de Déu de Lledó, tot i que deixem la qualitat dels quals a l’opinió del lector/a:

Per a cantar en Lledó,
feren nous gojos perfectes
dos bons fills de Castelló
i ahí teniu sos defectes.
Estos nous, plens d’harmonia,
los antics, baf de meló;
qui los  nous rebutjaria
és bon fill de Castelló?
Per a viure en  nostra terra
hi  haurà que prendre el sistema
de fora tragar  postema
i a  lo nostre fer-li guerra.
La lledonera ha promès
per gratitud a Granyana
de no oir mai cap prec
més que en llengua valenciana.