Al darrera la nevera
Bloc de Roger Palà
“Els millors després de KOP”
Rebem un correu electrònic de Xavi Angulo, gran mànager i millor persona, implicat en la trama de Propaganda pel Fet. L’assumpte del mail no ve al cas, el que importa és l’epileg, que l’Angulo va escriure sense que tampoc vingués al cas:
"Buah tio, estic tornant a escoltar els Chichos a diari. Buah, són brutals. Però les originals dels 70, no pas les remasteritzacions. Quines bateries comprimides, baixos funquetas, pitus negroides. Quina producció, tio! Funkarreo makarra. Són els millors, després de KOP, clar."
Algú se sorprendrà de sentir en aquest bloc a Los Chichos, però de vegades la vida et porta per camins que no preveus. Sóc bastant fan d’ells, i d’altres bandes com Los Chunguitos, Los Calis o Bordon 4. En concret sóc fan d’una faceta de la seva obra, la que fa referència a la vida carcerària, que llastimosament no han recuperat gent com Estopa quan anys més tard els han reivindicat. M’hi vaig aproximar fa anys, quan encara corria a El Triangle. En aquella època vaig tenir ocasió de realitzar diversos articles sobre els anomenats presos comuns, que no deixen de ser presos polítics, com tots els presos, ja que la seva situació té arrels profundament socials.
Durant un temps a El Triangle vam estar pràcticament sols -amb altres companys de mitjans contrainformatius- denunciant els maltractaments que se succeïen a les anomenades "presons democràtiques". Era un tema tabú, els mitjans en parlaven encara menys que de de les tortures polítiques: no sortia enlloc. Fins que la cosa no es va poder amagar més i va petar en forma de motí a Quatre Camins. Llavors va començar a aparèixer regularment a la premsa: el tabú es va trencar. Fa pocs dies, El País encara publicava que diversos funcionaris de presons han estat processats per tortures arran d’aquells fets.
La vida del pres és molt dura. Pocs són els que s’atreveixen a mirar sota el mantell, allà on s’amaga tota la desfeta de la nostra opulenta societat. És gràcies sobretot a la feina de gent com la que treballa a l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, amb el professor de Dret Iñaki Rivera al capdavant, que alguns encara podem assabentar-nos del que succeeix rera els murs.
Los Chichos cantaven a altres coses, però també cantaven això. Per tant, màxim respecte. Aquí sona "El vaquilla", oda a aquest català dels que ja no en queden. Algú dirà que per sort, i potser tindrà part de raó. Però amb ell s’ha perdut més que un simple delinqüent: també una part de la Barcelona de veritat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Senyor Palà,
haig de reconèixer que no me l’esperava, aquesta. cuidaré un xic més la meva correspondència amb vostè, ‘visto lo visto’.
estic bastant d’acord amb la part musical de l’entrada del bloc que estem comentant. també amb la social. però només hi ha un punt que li rebatria: precisament perquè sóc fan ortodox dels Chichos més funkarrons i de bateries comprimides, el tema que ha vinculat no és pas gaire bon exponent d’allò que li comentava (primer en privat i ara en públic…). per aquella gent que s’hi introdueixi, personalment els recomanaria cançons com ‘Juan Castillo’, ‘Te vas, me dejas’ o ‘Eso si que tiene guasa’.
Atenció que es tracta d’aconseguir les versions originals. Cuidadín amb les remasteritzacions inflades d’organillus. Poden tenir la seva gràcia, però des del meu humil punt de vista desvirtuen l’assumpte del qual estem parlant.
I sí, els Chichos van ser un dels grups estrella en fer música popular a partir de la rumba. I trobarem cançons amb violins (‘Como un volcán’) i hits arxiconeguts (‘Ni más ni menos’). Per això avui dic que són els millors del món (després dels KOP, i dels Napalm Death, que me’ls descuidava i se m’emprenyaran).