Festa, lluita i catalogació

Editorial de l’Accent núm. 67

"Ara, allò que amenaça la nostra vida exemplar de ciutadans modèlics és l’incivisme."

"el discurs de l’incivisme és una eina més per aïllar i criminalitzar la dissidència política"

"campanyes com la que s’està realitzant contra l’incivisme tenen un fort
component de legitimació del sistema, ja que parteixen de la concepció
de l’individu com a responsable únic."

Regularment es llencen campanyes des de les institucions públiques i els mitjans de comunicació per alertar-nos d’algun mal que -sobtadament- ens afecta a tots i a totes. Recordem les ofensives per la seguretat ciutadana, ara fa poc més de tres anys, on es reclamava un enduriment de les lleis i una major presència policial com a solucions inequívoques. Recordem, també, l’amenaça -més recent- de la immigració, que de nou es va resoldre amb una nova llei i una major persecució per part de les "forces d’ordre". Ara, allò que amenaça la nostra vida exemplar de ciutadans modèlics és l’incivisme. I, de fet, és difícil negar que els exemples d’allò que es considera incivisme són abundants, com també era cert que la xicoteta delinqüència havia augmentat en el seu moment o que l’arribada de població immigrant ha generat i genera problemes de convivència amb la població autòctona. Tot això són evidències. I tots els problemes mereixen ser atesos per poder ser solucionats.
Però les campanyes mediàtiques que periòdicament es fan a l’entorn d’un d’aquests grans temes no sempre són la solució. Si més no, no ho han estat en cap dels casos esmentats.
Segurament, el motiu principal siga que abordar les qüestions a fons suposaria arribar a unes conclusions que poc agradarien als nostres dirigents. Per què hi ha gent que no respecta el seu patrimoni local o per què una part molt important de la població necessita evadir-se amb alcohol i altres drogues fins a altres hores de la matinada són preguntes que tenen una resposta comprometedora.
D’altra banda, com en la famosa teoria d’Aznar sobre el terrorisme, ací no es té en compte el context ni els motius. Només s’actua contra els fets i els individus responsables, i, quan pren aquesta dimensió, l’assumpte deixa de ser una anècdota. Quan l’alcalde Clos parla d’incivisme a la ciutat de Barcelona no diferencia entre expressions polítiques com l’okupació o el vandalisme, per exemple, i això, sens dubte, no ajuda a resoldre res. O quan es comparen els col·lectius polítics de joves i els actes que organitzen amb les tribus urbanes o bandes que cerquen brega, com va fer la consellera Tura en el cas de Berga, es demostra que no es té voluntat de trobar solucions. De fet, igual que passa amb l’argument del terrorisme, el discurs de l’incivisme és una eina més per aïllar i criminalitzar la dissidència política, com s’ha pogut comprovar també ne la persecució de les festes de Gràcia o Sants, dos grans exemples de comportaments incívics als ulls dels polítics i els mitjans de comunicació.
D’altra banda, campanyes com la que s’està realitzant contra l’incivisme tenen un fort component de legitimació del sistema, ja que parteixen de la concepció de l’individu com a responsable únic. Reduint els problemes de convivència en una societat de mercat -que en són molts!- a els comportaments individuals, les institucions públiques i el mateix sistema aparenten quedar lliures de culpa. Vénen a dir: els problemes que teniu es resoldran si tots sou un poc més bons.
Però aquests discursos poc innocents obliden que la violència que es viu als carrers genera més violència; que les condicions de vida en què viu gran part dels catalans i catalanes obliga, sovint, a sobreviure per mitjà de la delinqüència; que la competitivitat i l’egoisme que fomenta el mercat es reprodueix socialment en els nostres comportaments. I que, per tant, per molt que es modifiquen lleis o se n’aproven de noves, o per molt que es facen campanyes publicitàries de conscienciació, el problema de fons continuarà. Potser es puguen arraconar o marginar aquests comportaments -creant nous guetos arreu del país-, però el seu incivisme, tant si és una expressió política del malestar o simplement un resultat de les contradiccions del sistema, continuarà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!