SAMFAINA VALLESANA

Després el Pla d’Ajust ha significat incrementar les tarifes de les escoles bressol i les taxes de diversos serveis fins a fer-los quasi inviables, quan ja s’havia augmentar l’IBI el 14%. allà on altres municipis no havien passat del 10% fixat des de Madrid. Ara l’estalvi que exigeix aquest pla comporta, sempre segons el govern, l’acomiadament de 19 persones. Si tenim en compte l’historial pressupostari dels diferents mandats, la baixa capacitat de gestió i el nombre de vegades que l’oposició ha fet un crit d’alerta sense ser escoltada, cal reconèixer que les intervencions de qui no governa han estat moderades.

Durant el Ple quan s’ha parlat dels dinou acomiadaments, el govern ha fet valdre que també ha eliminat tres càrrecs de confiança (en queden sis) cal aclarir que la mesura afecta de forma molt diferent a uns i altres.

Per ser acomiadat cal disposar de contracte, haver acordat un període laboral i rebre una indemnització al no exhaurir-lo. No és el cas de les tres persones de confiança del PSC que han estat incorporades espontàniament a la plantilla amb un decret d’alcaldia i són cessades de la mateixa forma sense cap compensació econòmica. Les persones acomiadades passen forçosament a la situació d’atur, mentre que els càrrecs de confiança tenen l’opció de ser recol·locats en un altre organisme on sigui present el PSC, tal com s’ha vist.

Acomiadar és una mesura desagradable d’executar per qualsevol institució o empresa, però fer-ho des d’una administració local com a resultat d’una gestió política amb ideari d’esquerra, posa de relleu la contradicció entre el discurs que es fa i la realitat que es practica. Així doncs, sense cap dubte, el govern ha pres aquesta decisió entenent-la com l’única sortida a l’atzucac on està atrapat.

El Ramon Burgués, amb un parlament molt elaborat, on incorpora frases de celebritats per a la seva autoajuda emocional mostra la tensió amb què ho viu. Durant el seu parlament, fet amb un to alt i una actitud decidida, explica els motius de la proposició, les reunions fetes amb els sindicats per evitar-ho, els criteris emprats i els serveis afectats. Sense crispació i amb paraules de comprensió vers les opinions alienes, lamenta que la seva proposta de reduir proporcionalment les retribucions de la plantilla de 1481 persones per evitar els acomiadaments no hagi estat possible acordar-la amb els sindicats. Posa exemples en aquest sentit: l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda o el cas de l’Escola Illa on, per decisió del mateix personal, s’han evitat dos acomiadaments redistribuint els costos dels sous. Ho deixa molt clar, acomiadar no és la millor solució ni la proposta inicial del govern. Senzillament és l’única possible, repeteix,  davant l’actitud dels sindicats. Al final però, repeteix allò que no han parat de dir any darrera any: no hem gestionat malament, la nostra situació actual és similar a la de la majoria d’ajuntaments del país.

Les seves paraules vehements i respectuoses es fan convincents, malauradament, però, els precedents i l’actualitat no les han acompanyades de decisions que les envigorint fins a ser murs infranquejables com la reducció del nombre de dedicacions dels regidors del govern, o una reducció significativa dels sous dels càrrecs polítics. Només s’ha aplicat la disminució d’un 4% als regidors i un 5% a les despeses dels grups municipals. Tampoc s’ha fet cap reconeixement de possibles errors en la gestió política, ni s’ha significat la transcendència del moment dialogant amb els grups de l’oposició abans de prendre una decisió d’aquesta magnitud. Els grups municipals van conèixer la proposta dels acomiadaments a la sessió informativa prèvia al Ple.

Precisament la Virgínia Domínguez, portaveu de l’Entesa per Sabadell, explicita la gravetat del fet i alhora l’opacitat de la proposta. Perquè quan més se sap del Pla d’Ajust, diu, més sembla que el forat de la caixa municipal és més gran del què s’ha explicitat fins ara. Responsabilitza al govern municipal de condemnar a l’atur a unes persones per un import que podria ser abastat amb altres mesures. Fins i tot es tem que els actuals acomiadaments siguin el precedent de futures actuacions similars.

La portaveu d’EUiA, Marisol Martínez, utilitza la feblesa de no haver actuat prèviament sobre les retribucions dels polítics i llegeix un llistat de tots els càrrecs institucionals, la majoria presidents de les comunitats autonòmiques, el sou dels quals és inferior al del Sr.Bustos i no se n’està d’acusar al govern municipal d’haver arribat aquí per la despesa supèrflua feta a les portes de la campanya electoral.

 La Carmen Garcia, portaveu d’ICV, després de plànyer al ponent amb una expressió diguem… desafortunada, fa observar com una amplia majoria de les persones acomiadades són dones i reclama un Pla d’Igualtat. Amb tots els respectes, personalment em sembla d’una frivolitat  sublim que davant d’uns fets tan greus el “problema” sigui la falta d’un Pla d’Igualtat.

El portaveu del PP anuncia l’abstenció del seu grup perquè és responsabilitat de qui governa decidir com s’aplica un pla d’ajust  i ells no volen entorpir l’acció de govern… A Madrid no ho sé, aquí d’això en diem llançar la pedra i amagar la mà. El Carles Rossinyol, portaveu de CiU, després de reconèixer que és dur per un govern prendre d’una decisió com aquesta, lamenta que no s’hagi considerat la transcendència de compartir-ho prèviament amb l’oposició.

El Juan Carlos Sánchez intervé com a portaveu del PSC. Fa un discurs deshumanitzat i tan distant de l’esforç de sensibilitat mostrat pel ponent que talment sembla d’un altre govern. En la seva exposició intenta fer-nos veure com ha estat inevitable el desencadenant dels fets fins a la decisió actual. Esmenta la baixada dels ingressos municipals en els darrers cinc anys i valora com una decisió ideològicament correcta mantenir un nivell d’endeutament sense fixar quin. Comenta que la càrrega de treball en els departaments també ha minvat i això obligarà a revisar retribucions… Deixa la porta oberta a nous acomiadaments? Tot plegat no se’ns ha de fer estrany, declara, perquè això mateix està passant en els sindicats i partits a nivell estatal. Subliminalment està dient que el govern municipal no hi té res a veure amb la proposta que avui s’ha d’aprovar. Les seves paraules són el reflex de la supèrbia d’un govern incapaç de reconèixer cap error.

Això dóna peu a què la portaveu de l’Entesa per Sabadell repliqui amb ironia:  “Ha quedat clar, vostès no tenen la culpa de res, només han tingut mala sort…” o que el portaveu de CiU insisteixi en demanar el reconeixement de què s’han equivocat en alguna cosa, perquè no tots els ajuntaments han fet un pla d’ajust.

La Marisol Martínez hi afegeix la petició d’acabar amb determinats privilegis (es refereix en els actuals sous dels polítics i els càrrecs de confiança o comissionats) i el Juan Carles Sánchez li recorda, per segona vegada, l’època que ella va ser comissionada en el primer govern del Sr.Bustos. Ja ho diu la dita: qui va amb males companyies no pot viure amb alegries.

Tanca el debat el mateix Sr.Bustos. Durant dotze minuts, saltant d’un tema a l’altre, ens parla de tot allò que segons ell justifica la situació actual. Com en una cursa de relleus agafa el testimoni dels seus corredors: ells no tenen culpa de res. Com a molt, com a molt, les responsabilitats són compartides, amb la Generalitat, el Govern Central, els sindicats, etc. I per “assossec” anuncia més dificultats amb les noves mesures que el govern de l’Estat està a punt d’aplicar.

Finalment dinou persones són acomiadades amb els vots a favor del PSC i l’abstenció còmplice del PP. La resta de grups no ho subscriuen.

Acabat el debat em faig dues reflexions:

Trobo molt greu que el govern pugui afirmar taxativament que els acomiadaments es produeixen perquè els sindicats no han acceptat altres condicions. Em pregunto si els sindicats han estat a l’altura de les circumstàncies. Si realment  són conscients que a banda de les responsabilitats fefaents del govern municipal en l’afer, la situació és realment greu. Els arguments de resistència justifiquen remetre a l’atur a dinou persones? Les representacions sindicals tenen present que també està en joc el seu futur?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!