SAMFAINA VALLESANA

He assistit a la conferència “La universalitat de l’esperanto per a un poble universal. Propostes de gestió patrimonial” que la directora de la Biblioteca Balaguer de Vilanova i la Geltrú (biblioteca imprescindible per als investigadors del segle XIX espanyol, ja que és una de les col·leccions bibliogràfiques d’aquest període més riques de Catalunya), Montserrat Comas i Güell, ha fet dins del programa d’activitats que organitzen mensualment  l’Associació d’Amics del Museu d’Esperanto i el Patronat de Turisme de Subirats.

La ponent  se centrà en les possibilitats que ofereixen els museus patrimonials per a la promoció dels municipis. Va defensar que una forma de treballar col·lectivament per la pervivència i difusió d’aquest tipus de llegats, és desenvolupar la diversitat d’activitats culturals que possibiliten, tal com ha pogut analitzat al llarg de la seva dilatada experiència en la gestió de fons i biblioteques.

Començà la intervenció explicant-nos el concepte de patrimoni i ens va fer veure com actualment el valor més preuat és el “patrimoni intangible” que sura del “patrimoni tangible”. Els dos valors patrimonials es complementen, l’un sense l’altre no té raó de ser, però l’intangible permet transmetre emoció, empatia, la qual fa que el llegat sigui viu i se’l valori. Alhora, la reconstrucció i difusió permanent d’aquesta emoció, és la que permet aportar valor afegit, molts cops excepcional i únic, a l’entorn del lloc on es troba situat el patrimoni tangible.

Feta la introducció teòrica, va fer observar com Subirats té una ocasió única de ser universal si progressivament la població es fa seu el rastre que conté aquest “lloc de memòria”, el Museu d’Esperanto que fundà el farmacèutic Lluís Hernández. La internacionalitat pels seus vins o caves, va dir, el municipi té l’ocasió d’aconseguir-la si fa viure i sentir de forma col·lectiva la consciència política de l’Esperanto. Si a través d’aquest llegat insòlit, utilitzant les noves tecnologies i els recursos dels esdeveniments literaris i turístics, mostra amb perseverança la zona al món. Fins i tot, des d’aquesta òptica, el Museu pot acabar sent el referent cultural de diverses d’activitats econòmiques avui impensables. Insistí, però, en la necessitat d’estar-ne convençuts del ventall de possibilitats que obre un fons cultural d’aquesta índole, per encaminar tots els recursos disponibles a fer emergir el seu potencial. Amb un xic d’ironia comentà: No estem en el bon camí si tinc que clicar tres vegades, sobre la pàgina web del municipi, per localitzar una referència del Museu. Coneixedora de l’entorn de l’Alt Penedès, enumerà la diversitat de possibilitats latents amb què compta Subirats, pel fet d’acollir el Museu, i per exemplificar-ho va comentar experiències similars amb “fons de memòria” situats en altres contrades del país.

Els propietaris del Museu i l’Ajuntament de Subirats estudien la possibilitat d’unificar en un sol recinte el fons museístic  i la futura biblioteca municipal. En un moment de la seva exposició, la Montserrat Comes, com a professional experimentada, va qüestionar la idoneïtat de gestionar els fons del museu des del format rígid d’una biblioteca pública. La justificació d’aquest comentari va ser el detonant d’un viu debat de pros i contres durant  l’apartat final de les preguntes. Aleshores es refermà la tesi de la ponent, sobre les potencialitats del Museu, quan des del públic s’exposà com políticament el futur de la biblioteca podia dependre de la incorporació o no del Museu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!