SAMFAINA VALLESANA
Bloc d'en Sebastià Ribes i Garolera
L’Antonio Santamaria ha encetat una sèrie en el diari local, on se suposa parlarà cada dia de la campanya electoral a Sabadell. Si el primer apunt en el “Diario” és la mostra d’allò que ens ve, caldrà preparar un bagul per recollir el gran nombre de disbarats previsibles.
El títol ja ens fa esbatanar els ulls: “Mensajes electorales desencriptados”. Se suposa que la intenció és fer-nos una metàfora, però exagera ridículament. Encriptar està relacionat amb la lògica, la precisió, l’objectivitat, la matemàtica, res més lluny de les imatges electorals. Ni els cartells estan mínimament encriptats, ni l’article és el relat d’una desencriptació. Per recrear-se una estona dient el que li sembla respecte els materials de campanya emprats pels partits, no cal utilitzar paraules altisonants del món de l’espionatge, ni desacreditar els professionals de la fotografia i la publicitat associant-los despectivament a la popular alteració informàtica de la imatge. Uns i altres tenen tècniques d’ofici més planeres per abastar els seus objectius professionals.
Qualsevol persona amb afició a la fotografia sap que tota imatge ofereix dues lectures: la imatge objectiva, allò que físicament es veu “la cara de…”, i una imatge subjectiva, la sensació que ens fa “la cara sembla…”. Els professionals de la publicitat intenten, no sempre ho aconsegueixen, associar el missatge de campanya amb la subjectivitat de la cara i l’entorn gràfic dels protagonistes per reforçar políticament allò que es vol dir.
Dir que el lema del Sr. Bustos és sobre un fons de color bordeus, és no dir res, això ja ho veiem. La pregunta és, per què és d’aquest color i no d’un altre? Una resposta possible ens la dóna la dimensió de les sigles del PSC, petites i quasi imperceptibles. No es vol associar aquesta candidatura amb la mala premsa del PSC ni amb el PSOE. Així doncs un vermell fosc “alterat” ens allunya d’una associació d’impressions nefastes per al candidat. Dels ulls desgranar-ne un seguit de qualificatius afables respecte el mateix senyor, és pura ficció perquè des d’un cartell penjat no és poden llegir els ulls, i menys en aquest cas on la distància fa que es confonguin amb les abundants celles. Ell sabrà perquè ho ha de dir. En canvi, la sensació de la cara sobresortint del mig cos retallat, per l’efecte de perspectiva, afavoreix al personatge perquè li fa perdre el to de superioritat que “llegiríem” de la seva cara només frontal.
Tracta amb un to de candidesa el somriure d’orella a orella del candidat de CiU i no esmenta la seva raó de ser, el grafisme de campanya situat al costat. Aquí el mèrit del fotògraf, lluny de l’alteració informàtica, ha estat aconseguir una fotografia gens forçada, un somriure que, malgrat ser extremat, es visualitza natural. L’efecte surt reforçat pel fons blanc. Es pot observar com el cap inclinat és veu més natural si la cara està a l’esquerra del grafisme que a l’inrevés.
Retreure a la Carme Garcia haver-se tret anys de sobre amb alteració informàtica, és menysprear una vegada més la feina dels professionals. Mentalment les nostres imatges dels personatges públics són construïdes per fotografies del dia a dia, a diferència de les estrelles del cinema, desconeixem com van en situacions de rellevància. La campanya per ella és un fet significatiu, ho mostra arreglant-se per donar el màxim de sí mateixa. Ja fa temps que ICV situa les percepcions de la seves campanyes amb el fons o l’entorn verd dels candidats/tes, dóna més valor al missatge subjectiu del color que a la capacitat de comunicació de les persones. És la seva opció, però això dificulta enormement aconseguir un encaix amb els colors i percebre un equilibri de les sensacions.
Al comentarista, sorprès per una fotografia extremadament treballada de la Virginia Domínguez, no se li acut res més que dir: “muy retocada”. O desconeix el món de la fotografia o bé fa escarni dels professionals que l’han feta possible. Senyor, ni un sol retoc! I sé el què em dic. És un acabat professional excel·lent, resultat d’hores de fotografia sobre la base d’un correcte maquillatge fins aconseguir les tonalitats de grisos perseguida. No és normal utilitzar una fotografia així en una campanya, aquest és l’element diferencial aconseguit amb l’ajuda d’una cara jove. Si el lema de campanya és “La feina feta ens avala” només es podia fer arribar la sensació de “feina BEN feta” amb una fotografia de màxima qualitat, on es transmetés capacitat i serietat. La postura de la protagonista i el fons negre reforcen aquestes sensacions.
Al senyor Santamaria se li passa per alt un fet notori, per l’Entesa gens banal, vist per tothom: la utilització d’un segon cartell de grup. La dinàmica de la campanya imposa un personalisme del qual la gent de l’Entesa en defuig, així, a totes les campanyes electorals sempre divideixen els recursos entre dos cartells. És una altra forma de dir-nos que valoren a les persones.
Coincideixo amb l’autor en el comentari sobre el cartell d’ERC+RCat, és el més clàssic. El Juli Fernández té un aire de naturalitat, de proximitat, però no comparteixo l’opinió sobre el lema. Relacionar el “Sumant decidim” amb l’estat d’ànim de l’organització, és com a mínim malèvol. Tot el contrari, a ningú se li escapa com des de l’aliança amb Reagrupament fa una crida a la població a afegir-s’hi. Però el cartell subjectivament no suma, el fet de mostrar-lo sol dominant tot l’espai, es contradiu amb el lema.
El mateix es pot dir del cartell del PP, de l’Antonio Vega. Fotografia convencional sense cap relació subjectiva amb el lema “Centrados en ti”, i desarrelada per una campanya dissenyada des de Madrid. Amb una imatge poc exigent, es queda a mig camí d’allò que vol dir o podria dir. Si el seu perfil és de persona amb corbata, el què se li demana es mostrar-se amb un nus ben fet. Aquest aire de coll indolent, utilitzant icones del seu partit, sembla més un Fabra que un Camps. A banda del cartell, en l’anunci publicat no es “centre” se situa a l’extrema dreta.
El comentarista circumscriu la campanya només a l’entorn de les organitzacions presents en el consistori. És just parlar de l’única organització que modestament ha fet presència a tota la ciutat: la CUP. El seu cartell és senzill, sense imatge, desenfadat i molt correlacionat amb el seu lema: “Sense embuts”. Tanmateix, retornant al començament, seria desitjable no tenir aquesta sensació quan llegim els pròxims escrits del senyor Santamaria.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No creieu que la foto d’en Bustos és de fa uns quants anys i a més a més ha de donar unes gràcies especials al Sr. Fotoshop? A casa ho hem comentat i ho hem vist així.
I el lema de la CUP? Nosaltres hi hem una altra lectura jugant a la manera d’en Màrius Serra i els seus anagrames: “Sense embusts” = “Sense bustos”. 😉
Ah! I jo he vist un cartell de C’s… equívoc, equívoc…