Cucarella

La dreta (la
clàssica, la de tota la vida, no la dreta progre tipus PSOE i similars) té molt
clara la seua estratègia per a no perdre vots. Els fidelitza a còpia de
conflictes: assenyala enemics, els demonitza. Els fot canya, que diríem: els
bascos que volen trencar Espanya, els catalans insolidaris; que si els transvasaments,
que si l’educació per a la ciutadania… Sempre tenen la boca en flames, i a tothora
calfen els seus contra els altres. Així aconsegueixen cohesionar el seu
electorat. El mantenen en permanent estat de conflicte. I no perden gaires vots,
cal reconèixer-ho. Han aconseguit tenir un electorat compacte, de pedra picada,
un vot fidel ulls a cegues, com si diguérem un vot de dreta fins a la mort.

L’esquerra, la
clàssica, l’oficial, la que porta el nom en la sigla o s’autoproclama
d’esquerres, això no sap o no vol fer-ho. No fidelitza el seu electorat. Davant
la contumaç crispació de la dretra, l’esquerra oficial calla. Sol dir que no és
el seu estil, el de la confrontació contundent. I entre l’electorat propi creix
el desànim: no hi ha resposta a la crispació de la dreta, no hi ha confrontació
dialèctica amb paraules d’una certa grossària. Diuen que és per
educació, però potser és mandra o covardia o excuses de mal pagador dels
senyorets de la política.

Em fa l’efecte
que als polítics de l’esquerra els falta convicció, coratge. I l’electorat de
l’esquerra necessita escoltar els polítics dels partits d’esquerra dient a la
dreta el somni del porc, enfrontant-si sense por ni complexos per mostrar la
seua indecent manipulació, la seua delictiva corrupció. La gent que vota –i tan
sovint s’absté– partits d’esquerra necessita polítics que li alcen la moral, polítics
que li demostren que estan dispostats a trencar-se la cara per les idees que,
en teoria, comparteixen. Els polítics dels partits d’esquerra no s’han adonat
que amb la seua actitud no fidelitzen l’electorat, que no el cohesionen com el
cohesiona la dreta. Perquè la cohesió la crea el conflicte permanent. Conflicte
nacional, conflicte social… Sense sang no es poden fer botifarres, diu l’adagi
popular. A l’esquerra li falta sang, coratge, discurs convincent. Cal que la
gent que vota esquerres se senta identificada amb un projecte polític, que es
reconega en unes actituds polítiques, que s’identifique amb el discurs vehement d’aquells a qui ha votat.

I no és només és
la falta d’un discurs encoratjador, allò que desmobilitza l’electorat
d’esquerres. És també l’actitud indolent, acomodatícia, dels polítics dels
partits d’esquerres quan governen. L’electorat d’esquerres anhela que “els
seus” governen i llavors que canvien les coses; que es prenguen decisions, que hi
haja transformacions substancials. Però és com si els escons parlamentaris, i
els de govern encara més, els dessucaren l’ànima ideològica, i el tremp
polític.

Posem per cas el
conseller Saura, que sovint ordena a la policia actuacions idèntiques a aquella
antecessora seua, filla de franquista i devota aznarista, la tristament cèlebre
Valdecasas. O el conseller de Medi Ambient, que en comptes de prendre mesures
innovadores per una nova cultura de l’aigua, o com a mínim arreglar les
canonades obsoletes i foradades, resol el problema de la falta d’aigua amb un
transvasament, a la manera pepera d’un Francisco Camps de Golf qualsevol. O el
retret que li va fer Carretero a Puigcercós quan va prendre possessió de la
conselleria de Governació i no va voler enviar la bandera espanyola a la
tintoreria permanent.

I no he dit res dels
polítics del País Valencià. Potser perquè tinc la sensació no n’hi ha.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!