Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
De la notaria al festeig n’hi ha un pas. De l’amor a l’odi, també. Qui vol fer aquest pas, trencant l’estratègia sobiranista de Convergència, és el soci socialcristià de la federació. Després de la patacada per la victòria a les urnes i la derrota als pactes, és Unió qui marca discurs. Mentre Mas queda tocat, revifa un Duran que ambiciona el desitjat ministeri més desacomplexadament que mai.
Aquesta nit hem vist un líder d’Unió en estat pur al programa de la Terribas. Quina sinceritat. Quin atreviment. Això de la visita a cal notari i del DVD eren coses d’en Mas i en Madí. I Duran, ja ho veiem, és una altra història. Sap que, per poc que puguin, hi haurà esquerres al Govern per anys i panys. Montilla no és Maragall, i el Govern s’ha baixat del Dragon Khan per trepitjar de peus a terra. Tranquil·litat i bons aliments, predica el Govern d’Entesa, mentre el nerviosisme augmenta a les files nacionalistes. Les municipals no pinten gaire bé, perquè cada cop sembla més llunyana l’equidistància republicana (ai pobre Trias, que en Portabella vol més tripartit!) i perquè entre convergents i socialcristians hi ha massa ferides obertes al territori. Recordeu que l’aliança interessada a nivell nacional esdevé visceralitat i enfrontament obert al territori. Mítiques ruptures entre CDC i UDC a l’hemeroteca. Que si el Maresme, que si Banyoles… ara em venen al cap.
Duran pretén reformular el discurs de CiU, i Mas hi va a remolc. El de la Franja publica a El País per obrir el debat mediàtic [Tripartito "exprés", ¿y ahora qué?] mentre el de la zona alta de Barcelona es llença a trepitjar país en busca de la recepta pujolista perduda. ¿Té guió, Mas? ¿Pot CiU sobreviure quatre anys a l’oposició a Catalunya, sense gratar gaire cosa nova en ajuntaments, i rebutjar l’opció d’entrar al Consell de Ministres encara que sigui de la mà de Rajoy? ¿Com paguem les nòmines, la campanya amb DVD inclòs i la hipoteca de la seu? I més encara: ¿Com defensem el perfil de força de govern, de gent assenyada, havent de fer la pataleta diària contra Montilla, Hereu i… Zapatero o Rajoy?
És l’hora de Mas. L’aposta no és fàcil. Les bases demanen ruptura. Engegar els socis a can pistraus, vaja. Llegiu els blocs i ho entendreu millor. Trencar amb Unió seria guanyar espai de centre-esquerra i abandonar definitivament una certa rèmora conservadora, massa pactista amb el PP. Més sobiranisme, més progressisme. Però la travessia pel desert seria llarga i dura. El camí que fa drecera passa per cedir als desitjos de Duran ("vés al Consell de Ministres i calla!") i tocar cuixa a Madrid amb qui sigui, sense manies. Que guanya Zapatero, doncs amb el PSOE. Que guanya Rajoy, doncs amb un PP que torni a parlar català en la intimitat. En política tot és possible. Fins i tot estripar els contractes notarials.
PD: L’obstinació de Duran és una pedra a la sabata dels candidats nacionalistes a les alcaldies de ciutats importants del Principat. Amb qui cara es presenten els alcaldables de CiU, ara? El model Tarragona (CiU+PP) serà la norma, i l’hipotètic model Girona (CiU+ERC) l’excepció?
[Entrevista de l’amic Albert Segura a Josep Maria Pelegrí (UDC) a El Punt.]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
On dius "el Govern s’ha abaixat del Dragon Khan" hauries de dir "el Govern ha baixat del Dragon Khan". De res
Salut
UNIO fà temps que aguanta la pedra convergent dins de la sabata.Com més aviat el DURAN i UNIO trenquin el messellisme seguidista que practiquen amb CDC i MAS, més aviat podrà creixer com l’unica força regionalista de la dreta catalana.UDC te a les seves mans decidir si vol ser gran d’una vegada.,la aliança amb CDC només portarà a la desaparició difinitiva de les sigles històriques de UDC,arrosegada per l’ineptitut de MAS i MADI i el desmantellament de CDC.
Que jo sàpiga va ser Mas, per voluntat pròpia i quan CiU apostava obertament pel NO a l’estatut, qui es ba abaixar els pantalons i va fer el que va fer amb l’Estatut. Almenys el Duran té unes certes conviccions filofeixistes, el Mas sols obeeix a la mateixa burgesia postfranquista del Lara Bosch, Fornesa i similars.La gentussa que acabarà amb el país per enriquir-se al cost que sigui.
Deixeu-vos d’esperar res de tota aquesta generació de polítics. El que caldria és muntar bones excursions d’autocars i boicotejar-los els mítings, a tots, sense excepció. Fins que canviïn de discurs o surtin alternatives.
I mentrestant a lluitar amb el nostre gra de sorra. Això sí que té força, el que més força té.
Ara a CIU tothom parla de si és convenient entrar al govern de Madrid (del PSOE o del PP), sembla que hi ha un debat intern. Però s’obliden d’un detall: d’on han tret que a Madrid hi hagi interès en ficar-se a CIU dins el seu govern? Crec que ni Zapatero ni Rajoy tenen gaire interès a fer-ho, volen governar en solitari. S’està fent molt de debat sobre una hipòtesi gens factible, prou ja de vendre fum!
Benvolgut Saül, darrerament veig en els teus escrit un progressiu desacomplexament en la defensa de les tèsis d’ERC. Tot crítiques a CiU, cap a ERC…
Però amb la nota d’avui ja has fet el ple. Francament, em pensava que estava llegint un dels pamfletets amb que ens "deleita" l’Uriel Bertran a l’e-noticies. I aquest creia que no era el teu estil.
Cap problema, tu sabras -i espero que t’ho recompensin ben car- però ja que ho dones tot per tancat -i garanteixes un tripartit per molts anys- potser podries parlar també, per exemple, sobre la situació interna de les bases d’ERC, davant la cada vegada major supeditació al Montilla. I com això pot repercutir amb un electorat republicà molt ideològic i amb poca relació amb les "moquetes". O els conflictes del PSC amb Ferraz, especialment en aquests moments post-T4. Variables, totes dues, que s’ha de tenir present també.
Bé, només recordar-te que hi han d’altres possibilitats d’anàlisi -més plurals i objectives- i que em sap greu aquest estil que em pensava que no era el teu.
Per llegir atacs continuats a Convergència, sense cap anàlisi crítica d’ERC, potser millor que ens passem directament al "Busot". Pamflet per pamflet, al menys ells no es reclamen "periodistes", amb el que això comporta d’objectivitat.