A tall d'invocació

 Ha estat una sorpresa molt grata. M’han donat el premi “Rovira i Virgili”, dels premis Ciutat de Tarragona, per un diari que he titulat: La casa que vull.  Com veieu, un títol salvatpapassià. N’éstic molt content, és clar!

      En primer lloc, agraïsc els membres del jurat l’elecció del meu text. És sempre un estímul -necessari– per a tot escriptor comptar amb el suport de lectors qualificats. I ser publicat i publicitat, també. Però per a mi, en aquesta ocasió, el premi és sobretot molt important perquè Antoni Rovira i Virgili és una figura que estime i admire com a intel·lectual i com a escriptor. Admire l’intel·lectual honest i compromés, admire l’escriptor pel rigor de la seua prosa, la concisió i la bellesa. També la força espiritual que desprén. Molts moments d’Els darrers dies de la Catalunya republicana són commovedors. Però, en general, la prosa de Rovira, Quinze articles, Viatge a la URSS, és ágil, plena d’observacions sagaces i amb una força expressiva de primera magnitud. Si com a escriptor és admirable, com a intel·lectual és exemplar. El premi és una satisfacció, i un repte. Invoque el seu nom amb respecte. Molt content, doncs, i per partida doble. Ara fa un any li vaig dedicar un post: En aquesta hora de prova, sol en silenci….