Aquest és l’article que m’han publicat el dissabte a La Manyana de Lleida i diu:
Tinc ben merescuda la fama de babau que tinc. N’estic convençut. No m’assabento mai de res i quan arribo a saber la cosa, ja és tard o s’han tancat tots els terminis i ja no puc fer el curset que volia (un curset d’anglès amb una professora excel·lent) o presentar-me a catedràtic. Es un defecte que tinc, com d’altres persones són envejoses o violentes o totes dues coses simultàniament. Cadascú se sap la seva.. L’altre dia m’explicaven que Marisa Candango, una veïna meva de tota la vida, s’havia separat del seu marit. Vaig fer cara de lamentar-ho una mica, per no quedar com un mal veí, i vaig dir que quan la veiés li diria alguna cosa, per donar-li moral. Em van dir, entre riotes, que no me li calia dir res perquè feia 5 anys que s’havien separat i ja en feia 3 que havia refet la seva vida amb un musculós carter de provada solvència. Es el que diem, que no m’assabento mai de res. Com l’altre dia que llegint aquest diari llegeixo que el patriota Pizarro, el d’Endesa i la sagrada constitució, afirmava rodonament que poques persones havien treballat tant com ell per Catalunya, que s’hi havia deixat la salut. Em vaig quedar de pedra marbre i vaig pensar: mira, tampoc ho sabia. Com allò de la Candango.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!