Plataforma per la Llengua

Almenys
16 disposicions legals obliguen a l’ús del castellà en la retolació de
determinats establiments públics

Actualment hi ha més de 500 disposicions legals
d’aplicació a Catalunya que obliguen a utilitzar el castellà, i molt poques per
al català. Però la injustícia més gran és al voltant del concepte de
territorialitat: les 500 lleis que imposen el castellà no només ho fan al seu
domini lingüístic, sinó també als territoris amb altres llengües pròpies. En la
major part de països multilingües occidentals s’utilitza el concepte de
territorialitat: s’entén que cada llengua es legisla en el seu territori
històric. Així es fa a Suïssa, Bèlgica, Irlanda, Finlàndia o Canadà. A la
minoria italiana de Suïssa li seria impensable que se li imposés l’ús de
l’alemany al seu territori! A Espanya això es veu amb normalitat, però no és
una situació democràtica, perquè encara hi ha una comunitat lingüística que
s’imposa i té superioritat de drets respecte les altres.

Tot i que la Generalitat de Catalunya no té
competències per legislar l’equivalent a totes aquestes 500 lleis del castellà,
sí que ho podria fer en molts d’aquests casos, començant per l’etiquetatge dels
productes, tal com ja han fet altres comunitats autònomes espanyoles amb el
castellà.

Tot i que, com hem vist, a Catalunya és el català
qui pateix una discriminació en la legislació, sovint això es nega i tergiversa
amb l’argument de la imposició del català en la retolació dels establiments. En
primer lloc, cal dir que la Llei de política lingüística estableix l’ús del
català com a mínim, sense excloure’n d’altres. En segon lloc, no es té en
compte l’existència d’almenys 16 lleis que obliguen a l’ús del castellà en la
retolació de diversos tipus d’establiments, com els tallers de reparació de
cotxes, d’ electrodomèstics, estacions de ferrocarril i autobusos, vaixells,
aeroports, carreteres, llibreries, etc., en alguns casos especificant
l’exclusivitat del castellà i, com hem dit, imposant aquesta obligació en
territoris amb altres llengües pròpies.

Però la qüestió principal és què s’hauria de fer si
el català ha d’ésser una llengua homologable a nivell internacional, ni menys
ni més que les llengües que s’hi poden comparar. A excepció de França i Espanya
per a llurs llengües d’estat, les grans llengües d’Europa o aquelles sense
reptes de normalització lingüística no estan legislades en la retolació dels
establiments, ja que s’entén que no els fa cap falta. En canvi, la retolació
d’establiments sí que és un àmbit legislat en països amb llengües petites, que
arrosseguen reptes de normalització lingüística o que es veuen amenaçades o
suplantades per llengües veïnes molt potents. És normal que el català, que es
troba en una d’aquestes situacions, també tingui la presència assegurada en la
retolació dels establiments. De fet, aquesta és la norma internacional i així
s’estableix en els següents països amb llurs respectives llengües pròpies:
Andorra, Letònia, Lituània, Macedònia, Romania, Polònia, Hongria, Eslovàquia o
Eslovènia. De fet, les legislacions d’aquesta països per a llurs llengües
pròpies son molt més àmplies que en el cas català: en alguns casos afecta també
a minories lingüístiques de pocs centenars de milers de parlants i molts cops
afecta tots els aspectes interns i externs d’una empresa. A França s’han
sancionat empreses que no utilitzen el francès internament en les relacions entre
executius i treballadors.

Des de la Plataforma per la Llengua creiem que el
català no ha de ser ni més ni menys que la resta de llengües comparables. Per
tant, si les llengües de comunitats lingüístiques similars a la catalana compten
amb lleis que en regulen l’ús en la retolació dels establiments, etiquetatge
dels productes, cinema, etc, el més normal és que als països de parla catalana
es faci el mateix pel català.

Tais Bastida

Plataforma per la Llengua

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!