Per Tutatis!

Alan Moore, Kevin O’Neill, Ben Dimagmaliw
Planeta DeAgostini

No, no l’han editat en anglès sinó en espanyol però, la moda de no traduir les cobertes (potser provinent dels cartells de cinema) s’està imposant. No sé si m’agrada o no, altre dia ho pensaré. Quant al còmic en si, comentar que es tracta del tercer lliurament de les aventures d’aquesta mena de JLA noucentista (i horriblement adaptada al cinema al seu moment) que va parir un Alan Moore pletòric de deliris de grandesa, conjuntament amb la resta de títols de “America’s Best Comics”.

Els meus sentiments amb aquest títol segueixen intactes després de la lectura d’aquest últim lliurament. El millor segueix essent l’ambientació pulp de la sèrie, el gust pel còmic que es respira i aquell humor antic i chestertonià de fons. En aquest cas, trobe que l’enfocament distanciat del guió arriba al paroxisme amb la inclusió de parts cantades, com si d’un musical es tractés. És que tal cosa és possible en còmic? Millor no li preguntem al irreverent Alan Moore. I, per suposat, en la part positiva està també l’espectacular dibuix de O’Neill, que compta amb la inestimable ajuda del no menys espectacular color de Dimagmaliw. Ambdós aconsegueixen que la lectura d’aquest còmic tinga quelcom de sensorial i que pague la pena deturar-se a observar amb calma les seves pàgines. Això inclou la notable i alhora discreta feina de narració gràfica marca
de la casa.

En la part menys positiva hi ha elements que converteixen un còmic que em podria entusiasmar en un que senzillament m’agrada. Cap problema però, llevat del fet que estem parlant d’Alan Moore que, com sabreu, té el llistó molt alt. El principal inconvenient que li trobe, i que molta gent valorarà positivament, és la disfressa de còmic d’aventures sobre la que es desenvolupa un conjunt de personatges que pràcticament són titelles del destí. En altres paraules, Mina i companyia s’assemblen més al Super López de “La semana más larga” (mític!) que a uns herois sorgits de les pàgines d’un Edgar Rice Burroughs. A mi, disculpeu però aquest distanciament fred no m’acaba de fer el pes.

Això sí, en conjunt la valoració general és positiva i la lectura d’aquest darrer lliurament de “The League of Extraordinary Gentlemen” segueix essent recomanable. En fi, supose que tampoc fa massa falta dir-ho. Per cert, curioses les referències a “From Hell”…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!