Per Tutatis!

Joan Cornellà
Glénat

Abulio. Amb aquest nom la cosa no podia
eixir per altre cantó. Estem davant un còmic que, malgrat l’aspecte
d’àlbum decent que li dóna una bona edició dins la col·lecció
dels Premis Coll, és pur còmic “underground”. La seva deliciosa
flaire m’ha fet recordar els millors moments de la revista “Nosotros somos los
muertos”, així com aspectes d’autors de la talla de Daniel
Clowes, Charles Burns, Max Anderson, Blanquet, Paco Alcázar, Julie
Doucet o Thomas Ott.

Però, malgrat tots els referents, la
personalitat de Joan Cornellà Vázquez (és net del gran Vázquez!) s’aprecia clarament. Així, aconsegueix construir un univers propi
tant en l’apartat gràfic com al guió. La contundència del primer
va emparellada amb la del segon i ambdues són capaces d’imprimir en
el lector una doble força d’atracció i repulsió. És l’efecte que
produeix un humor negre ben entès, unes històries angoixants que
ben bé podríem qualificar de futur distòpic, i un estil de dibuix malaltís.

Em resulta difícil explicar en poques
paraules la peripècia d’Abulio, envoltat de pensionistes
terroristes, conspiracions i d’altres successos paranoics. És millor
que ho veieu per vosaltres mateixos. Això sí, us puc assegurar que
en cap moment no es perd en el surrealisme gratuït en el que sovint
cauen els còmics d’aquest gènere. “Abulio” sembla amagar un
rerefons de veritat i reflexió que potser és el secret de l’èxit
de la seva proposta. És com quan hom té un malson format per elements
que coneix però l’envaeix el desassossec per com es comporten.

En definitiva, “Abulio” és un
còmic que paga la pena llegir per la seva visió intel·ligent i
arriscada, i per l’èxit del seu resultat. Si us agrada el còmic en
la seva vessant més “underground” (per artística i adulta) el
trobareu genial. I si no és així he de dir que el trobe ben capaç
de sorprendre-vos.
Per cert, escolliu la versió en
català.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!