De sobte, ens aclaparen amb apel·lacions al diàleg. Que potser sí que hi ha elements que es poden revisar, que potser sí que alguna singularitat se’ns pot reconèixer, que potser sí que el finançament és inapropiat… Són cants de sirena, d’aquells que, si els escoltes massa, embogeixes i naufragues.
La bona fe ara es demostra d’una altra manera: que les direccions estatals del PP i del PSOE es reuneixin i pactin entre elles una oferta a Catalunya: que concretin què canviarien de la Constitució, quin seria el nivell d’autogovern, com funcionaria el finançament, de quina manera seríem presents als organismes europeus, etc. Per a construir l’arquitectura institucional d’una Espanya plurinacional, no ens necessiten; entre tots dos, tenen una majoria suficient per a aprovar les reformes que calguin. Si volen, poden.
Que s’espavilin, que ho facin i, quan tinguin una proposta clara i concreta, aleshores que el poble de Catalunya decideixi si li convé. Aquest és el punt innegociable: qualsevol opció de futur –sorgeixi d’aquí o sorgeixi d’allà– ha de passar per una consulta formal a la societat catalana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!