Pere Meroño

Una família d’origen francès viu a Indoxina, a la riba del Pacífic. La petita Suzanne, adolescent bella i somiadora, el seu germà Joseph, malcarat i capriciós, i la mare de tots dos, violenta, obsessiva, patidora, manaire. La progenitora conrea una concessió que, any rera any, és negada indefectiblement pel tossut i sorrut oceà, i amb això minven a cor què vols els diners i la posició de tots ells.

La mare malda per tirar endavant el nucli familiar, per suportar la vida, vinga lluitar: no hi ha res més ni millor a fer. Vol maridar la nena amb algú fort d’armilla, no vol que toqui el dos el fill, i vol calerons per bastir noves, fermes i ferrenyes barreres que n’impedeixin l’acció invasiva del desbridat i incontinent element líquid.

Món colonial en plena postguerra; pobresa i pauperització de les ben nombroses masses indígenes; reduïda i elitista i dominant casta de blancs francesos; administració corrompuda i espoliadora…

I, al bell mig de tot, la mare. Una mena de Scarlett gala que fa per manera d’aglutinar i cohesionar una petita família assetjada per la vida i un entorn hostil i estranger. En combat contra tot i contra tothom. Silenciosa i èpica batalla amb el pas canviat i el peu descalç.

Publicat el 1950, fou el primer gran èxit de l’escriptora nada, precisament, a Indoxina. Una novel·la, com la majoria d’elles, de gran alè autobiogràfic. I que retrunyí com un tro en el panorama de les lletres franceses. Bo i lluent, prou enlairada i singular, al llarg de quaranta anys ben bons.

Una obra admirable, magníficament escrita, pulcra, sòbria, rica en detalls i textures. El llibre d’una literata excepcional, inquieta i innovadora com ella sola.

– Un barrage contre le Pacifique. Marguerite Duras. Gallimard/Folio Plus. 364 planes. París. 2003.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!