Pere Meroño

Nota.-  El titular d’aquest blog subscriu, de cap a cap, sencera, la posició  que Josep Ramoneda expressa en aquest article. La política evoluciona amb gran facilitat cap a la polarització. Està inscrit en la lògica de la democràcia: govern i oposició. Guanya qui és capaç d’aconseguir que el seu discurs penetri en el terreny de l’adversari. En aquesta batalla —que en el fons és la lluita per l’hegemonia— el criteri no és la veritat en cap de les seves decantacions sinó la capacitat de generar adhesions. Per això el discurs polític no fa coneixement. Fa projecte. I el criteri de validació són els resultats. La fabulació hi juga. A vegades té l’efecte mobilitzador que fa possible que el que s’ha imaginat pugui ser real. Però, quan el càlcul de les relacions de forces falla, les il·lusions són una font de frustració o de desastre. Estem en una situació molt peculiar d’impàs polític en què la temptació d’explicar mentides o falses veritats és molt gran. Ho il·lustraré amb dos exemples.

  1 .  Aquesta és la legislatura de la independència. O, si ho voleu dir de manera més retòrica, la independència és a l’abast de la mà. És fals. La política està feta d’expectatives. El bon polític és aquell que és capaç de dibuixar objectius compartits a la societat i captar l’oportunitat i els instruments per fer-los possibles. És a dir, decantar les relacions de forces de manera favorable al que es vol aconseguir. La proposta independentista ha donat una expectativa a la societat catalana en un moment d’absència absoluta de projectes en què qualsevol idea de canvi de l’ statu quo és desqualificada automàticament com a populista o radical. L’expectativa ha fet que l’independentisme assolís nivells insòlits en la societat catalana. Sentir la presidenta Carme Forcadell donar per tancada l’etapa autonòmica i saludar la República Catalana pot posar la pell de gallina. Però és musica celestial. La política és sentit del temps i dels ritmes, a partir d’una justa avaluació de les relacions de forces. L’independentisme necessita acumular molt vot encara per sortir-se amb la seva. Ni es disposa de capacitat coercitiva legal per imposar la independència, ni la hipòtesi de desobediència massiva és sostenible. De manera que el full de ruta està condemnat a no passar de l’àmbit de les proclames sense eficàcia real. S’ha volgut fer curt un camí llarg. Per això ara impera la sensació de cul-de-sac. Hi ha una idea, un projecte, però falla l’estratègia.

  2 .  La qüestió catalana es pot resoldre amb l’aplicació de les lleis. Fals. “Tinc previstos els mecanismes” per respondre a qualsevol iniciativa independentista, diu Rajoy. Des del primer moment no ha donat altra resposta que la legalitat, com si la legalitat fos una presó, no un instrument regulador al servei de la societat. L’obligació d’un governant democràtic és buscar sortida política a un problema polític, no eludir les seves responsabilitats transferint-les a altres instàncies de l’Estat i destruint així l’autonomia dels poders. Respondre amb els tribunals a un projecte avalat pel 48 per cent dels catalans no es una solució democràtica. Si Rajoy pensa que en última instància el problema es pot resoldre per la força s’equivoca de temps i de context. És cert que Europa no veu bé l’independentisme català: se’l mira amb incredulitat, incomprensió i tem que comporti efectes de contagi i dificultats econòmiques (es dubta de la solvència d’Espanya sense Catalunya). Però la fragilitat d’Europa en aquest moment és tan gran —amb la crisi dels refugiats pel mig— que si el govern espanyol optés per la via repressiva difícilment trobaria aliats. Un govern espanyol, sigui el que sigui, només té la carta que Rajoy va descartar el primer dia: intentar oferir un projecte prou atractiu als catalans perquè un percentatge significatiu es despengi de l’independentisme. La via repressiva no és acceptable per als demòcrates espanyols. I, en tot cas, no seria una solució, seria una imposició.

Mentalitzem-nos: Catalunya no té la força per anar-se’n, però Espanya tampoc la té per acabar per decret amb l’independentisme. Resistir el desgast, ampliar l’espai i acumular vots. Va per llarg.

Diari ARA, 28.10.2015 / JOSEP RAMONEDA

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels PaïsosCatalans

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!