Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

9 de novembre de 2012
0 comentaris

Il silenzio dei comunisti (Foa, Mafai, Reichlin)

El llibre engega quan Vittorio Foa escriu una carta a Miriam Mafai, i una altra a Alfredo Reichlin: “Erano milioni in tutto il mondo, e anche in Italia, gli uomini e le done che si dicevano comunisti: militanti, iscritti, elettori, simpatizante. In Italia pochi anni fa piú di un terzo dei cittadini si dicevano tali. Ora stanno in grande parte in silenzio, i lloro passato e cancellato nella memoria” (…)

A partir d’aquí, Mafai respon a Foa, Alfredo contesta a Foa… i van intercanviant preguntes i respostes enmig de magistrals dosis d’intel·ligència política, coneixença de la problemàtica, bo i eixamplant les qüestions, plantejant-ne de noves. Si algú es demana per què el PCI va ser tan singular i únic, en tindria un petit tast amb una de sola de les tres ments que pensen i opinen:

Vittorio Foa, nascut en la política a Giustizia e Libertà, i militant també al Partito d’Azione, després al PSI, el PSIUP, el PCI, i eminentíssim dirigent sindical, a la CGIL, i intel·lectual; Miriam Mafai, dirigent comunista al Mezzogiorno, periodista reconeguda, editorialista del diari La Reppubblica; Alfredo Reichlin, jove director del diari comunista l’Unità, membre de la secretaria política, ingranià, molt proper al segretario Palmiro Togliatti. Fet i fet, parlar del PCI és fer referència a Gramsci, Berlinguer, Pajetta, Chiaromonte, Napolitano –actual president de la República italiana-, Amendola, Pasolini, Di Vittorio, Lama, Trentin…
 

Confesso que fins ara no havia conegut una anàlisi més lúcida i punyent, sobre la mort del PCI, com en aquest llibret de pensament, que no sols parla del passat, sinó, també, i especialment, de l’esquerra que ens cal ara i aquí. M’hi poso fort: ningú com ells ha formulat amb tanta radicalitat, tanta lucidesa el perfil d’una nova esquerra capaç de transformar la societat.


La singuralitat del PCI; els órigens; el doble Estat italià -el legal i el clandestí; la màfia; la mort d’Aldo Moro; el compromesso storico; Berlinguer; el gegantisme de Togliatti; l’estancament; la svolta d’Achille Occhetto; el nou PDS; la Democràcia Cristiana; Berlusconi; la nova dreta; la fallida d’una força reformista i de masses capaç de guanyar a la dreta; el prosovietisme del PCI; la globalització; la societat realment existent i el seu desconeixement per part de l’esquerra; la nova esquerra que ens cal com el pà que mengem… 

Temes i qüestions desenvolupades, analitzades, per tres grans ments de posicions, vides, trajectòries ben diverses, unides per la seva militància pel gran i irrepetible PCI.
  
Un gran, gran, gran llibre i un gran ajut per moblar-te, com cal, el magí.

 

 . I silenzio dei comunisti. Vittorio Foa, Miriam Mafai, Alfredo Reichlin. 105 planes. Einaudi. Torino. 2002.

 

http://twitter.com/perermerono

 

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!