Pere Meroño

Me’n recordo: el vaig conèixer mentre feia el batxillerat a l’INEM –instituto nacional de enseñanzas medias- Eugeni d’Ors, a Badalona. Aleshores, a la meva ciutat, només hi havia dos instituts: l’Isaac Albeniz –on hi anaven a petar, els “nenets” del centre de la ciutat, i els de l’Eugeni d’Ors, on hi estudiàvem els més proletaris. L’institut és localitzat al cor del barri de Sant Roc, on hi havia la comunitat gitana més nombrosa de la nació catalana (…)

Ara, aqueixa hegemonia ètnica ha estat substituïda per paquistanesos.

Doncs bé, el meu profe de gimnàstica, Francisco Grifol, el vaig conèixer allà. No sé pas si en va ser el primer o el segon, amb en Manuel Garriga. El que sí recordo és que era de mitjana alçada, cepat, amb abundosa i blanca cabellera, i una forma de caminar eminentment marcial. L’home, a mi i a uns quants, ens va intentar proselitar en pro dels seus ideals de joventut i de maduresa: el falangisme. La ideologia inoculada per José Antonio Primo de Rivera, que va ser fill de Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya i dictador durant els anys 20 amb el recolzament, entre molts altres sectors catalans i espanyols de la Lliga Regionalista.

El cas és que en Grifol –somrient, mirada lluent o febrosa quan parlava de la seva passió políticoideològica (ben el contrari del seu capteniment quan, rarament, s’hi referia al general Franco), em parlava llargament de José Antonio, i me’n va regalar un llibre tot de color, naturalment, blau, d’un blau encès, per ser més precisos, amb tot de frases i pensaments del cabdill falangista. Fou el primer llibre no-obligatori que vaig llegir en la meva vida; i em va agradar.

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!