Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
President de la patronal agrària, fill de dirigent i militant ell també, de la Lliga Catalana, home culte, esportista, bon vivant, monàrquic, barceloní, va escriure un dietari, dels quals el llibre en recull uns fragments, on descriu, fil per randa, coses i fets i gent del primer i més bestial –sempre ho va ser, la dictadura, de bestial- franquisme. Un règim al que –com molts burgesos i gent d’ordre catalana i ben catalana- va donar suport (…)
Als fragments d’aquest llibre –no recordava que Epifani de Fortuny i de Salázar, escrivia tan bé, de parlar si que en sabia, en dono fe; m’hi vaig passar milers d’hores i de dies, i tres anys escoltant-lo-, n’hi ha de tot: referències familiars, de Tiana –on té una de les seves propietats-, l’oratge, el paisatge, l’accident que per poc li costa la vida. El que més importa i compta, al meu parer, és la vivisecció del règim efectuat a peu pla: la gent que s’hi mou, les xarxes de poder, les aliances, les passions, les ambicions, les dèries, qui mana i qui obeeix, les influències. També té un gran interès el retrat que en fa de l’Institut Català de Sant Isidre, la patronal agrària, la seva tasca, l’organització, el programa, els interessos, els directius…-. També el projecte de crear un partit agrari.
Per damunt de tot hi plana en Correa Veglison, -Jesús del gran poder-, el militar càntabre que va ser governador civil de Barcelona- i padrí o protector del baró d’Esponellà. També hi surt en Serrano Suñer, ministre important i proper de Franco –d’origen català amagat i ben amagat-. I al capità general de Catalunyal i cap de l’aviació, el general Alfredo Kindelán –monàrquic i que va exigir l’abdicació de Franco al qual amenaçà amb un cop d’estat i s’hi resistia-, i el rei Alfons XIII –la mort del qual plorà el senyor d’Esponellà. Igualment, en destaca el delit dels sectors falangistes més durs –de la CNS, el sindicat vertical, sobretot- per apropiar-se, per pispar el patrimoni de les entitats existents; singularment, l’intent repetidament impuixant que deglutir i expropiar la patronal agrària.
De tant en tant, el baró d’Esponellà –en aquest diari íntim, personal- hi deixa caure algun mot, alguna frase en català, alguna referència al catalanisme d’aquest o aquell, la menció biogràfica al passat “lliguista” de tal o qual personatge-. També hi surt –aristòcrata com és d’ascendència i culte de formació, algun esment a la mediocritat, a la bestialitat de tal o qual.
En conclusió, un document de primeríssima mà, intern, interior, viu i bategant, del règim dictatorial, d’extrema dreta, de base militar i ampla complicitat burgesa, terratinent, financera, eclesial, amb suports bascos i catalans importants … que va deixar Espanya exhausta i que va estar a punt de fer desaparèixer, nacionalment, Catalunya.
Us en recomano, de tot cor, la seva lectura.
. Dietari de postguerra del baró d’Esponellà 1940-1945. Javier Tébar Hurtado (estudi introductori, transcripció i anotacions). Generalitat de Catalunya. Barcelona. 2010.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!