Pere Meroño

Una hora abans, un centenar de persones ben repartides entre ambdós sexes, d’una edat mitjana de 40 anys, i aspecte de lectores i lectors fidels esperen l’escriptor nord-americà. Un centenar que acaben sent quatre-cents i que omplen, de gom a gom, el generós auditori de la Biblioteca Jaume Fuster.

Acompanya, dalt de tot, Irving, el també escriptor Antonio Ovejudo. Orejudo –alt, prim, acabat de passar per cal perruquer, projecta una intervenció interessant però digressiva i dilatada en excés –tots dos en són, per cert, membres de la mateixa “escuderia” –Tusquets Editores.

Orejudo estructura una crítica àmplia i perspicaç de l’obra irvingniana. Irving, al seu torn, se l’escolta amb gran atenció i amb una mirada sense parpalleig.

Vint minuts després, Orejudo presenta Irving mentre es plany perquè Irving no presenti Orejudo. Irving, al seu torn, riu les ironies de l’autor espanyol qui es confessa molt irvingnanià i a qui retrata com un soldat disciplinat, professional de l’escriptura que té cura del cos –durant vint anys es dedicà competitivament a la lluita lliure grecoromana, i que compleix horaris d’escriptura rígids. Un autor, Orejudo dixit, dominador de la trama, de l’argument, sense temps morts en el relat, amb personatges aparentment disparatats. Irving el segueix esguardant -còmodament assegut, amb les cames creuades que mostren uns mitjons grisos-plom estampats; la seva mirada el perfora. El cos irvingnià és atlètic, amb una esquena àmpla i la part superior musculosa i treballada. El seu perfil és germànic, esculpit amb cisell, amb cabell curt, blanc, poblat, i acuradament retallat, i un tupè ben domenyat.

Orejudo dispara la primera pregunta: una persona té dret a emprar la violència per fer-se respectar?. Irving escolta el traductor amb el cap mirant a terra, i encabat, rumia la resposta que articula amb lentitud, i en anelles dialèctiques perfectament entrellaçades (una nota dedicada al traductor al català –realment magnífic, bona veu, emfasitzant i “actuant” i “vivint” el discurs d’Irving, ràpid en la traducció, amb un català ben parlat… Un 10). Orejudo li posa l’exemple de la lluita hipotecària i la violència a Espanya, Irving diu que sí a la demanda de si n’ha sentit a parlar del cas espanyol. L’americà conclou que no sempre es justifica la violència, però que és bo que els polítics se sentin incòmodes, a veure si fan cas al poble…

Carismàtic, agradable, parla tranquil·lament, gesticula el just, mentre transmet una imatge energètica, de força física, i veu greu i ben modulada i vocalitzada.

Totes les preguntes d’Orejudo van a l’entorn del seu nou llibre “En una sola persona”, “Personas como yo“, molt centrada en el tema del sexe i la identitat sexual. Irving demostra, pels temes que aborda, una àmplia cultura, un bon coneixement de les qüestions abordades, alhora que explica el seu mètode de treball –no escriu un llibre si no té clar el final; comença a pensar-lo per el final, i el desenvolupa de manera que condueixi, justament, a aquesta fi. El llibre, afirma, està al seu cap 8-10 anys, i quan ho sap tot sobre el mateix, l’escriu, mai abans.

Quan li demanen sobre l’homosexualitat, amb molt de tacte, n’explica les seves amistats en el col·lectiu, el fet que el seu tercer fill ho és, d’homosexual –té 21 anys, cosa que el fa sentir-se ben orgullós. Aprofita John per descarregar, amb ràbia i ira -dents serrades, gest emfàtic, una filípica contra la hipocresia de Ronald Reagan, que sempre menyspreà l’epidèmia de la sida i en negà la importància.

Entre el públic, a la primera fila, hi veiem Beatriz de Moura –patrona de Tusquets -amb qui s’excusa públicament tot dient-li “Excuse me Beatriz”, per no assegurar que la ficció literària tingui futur, i Esteve Riambau, director de la filmoteca de la Generalitat de Catalunya…

Aprofitant una altra qüestió, Irving parla del seu amor pel teatre –començà a veure teatre de ben jovenet, va interpretat papers fins prou més tard , sa mare era apuntadora d’un petit teatre de províncies, i no sap què dir –el futur no és el seu tema, sobre el pervindre de la ficció literària.

Una hora més tard, i amb la darrera qüestió d’Orejudo, Irving agraeix la presència del públic –el qual s’ha posat, literalment, a la butxaca, i s’aixeca mentre saluda, de dalt estant, un parell de persones, i un parell més abans d’enfilar per la sortida d’emergència de la biblioteca Jaume Fuster, a la plaça Lesseps barcelonina. En Carlos i un servidor, sortim ben satisfets de la vetllada literària i de la gran personalitat literària i humana de John Irving.

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans