Entra una senyora en una pastisseria amb secció de xarcuteria, es fixa en uns entrepans que tenen molt bon aspecte i demana a la dependenta, d’origen sudamericà indeterminat, de què són. "De morcilla de huevo", li diu. "Com diu?", respon la senyora, obnuvilada per la troballa d’una nova modalitat d’embotit. "De morcilla de huevo", insisteix la dependenta, impassible en la seva seguretat. La senyora s’acosta una mica més a l’entrapà suspecte i aventura una possible explicació: "Voldrà dir vostè que és de botifarra d’ou". "No señora, es de morcilla de huevo". La senyora, aventurera de mena, s’arrisca i n’hi demana un. Quan el té a les mans, s’hi fixa amb detall i comprova, alleujada que, efectivament, el contingut de l’entrepà és botifarra d’ou. Ho fa notar a la dependenta, que s’indigna i li diu que si ella n’hi vol dir botifarra, que faci el que vulgui, però que això que té a les mans és "morcilla de huevo". I passa a despatxar una altra senyora, que amb tanta polèmica xarcutera comença a impacientar-se.
Diuen que la ignorància és atrevida. I jo diria, en aquest cas, que més que atrevida és insolent i mesella. Als nouvinguts (manera amable de dir immigrants) els haurem de fer classes, a més de llengua, de tradicions alimentàries del país. I la cosa ve a tomb perquè, exactament la mateixa senyora, l’endemà del succés, entra en un forn d’aquests que pengen d’una cadena panificadora de qualitat justeta, i enllaminida per un aparador de funcions salivadores, s’adreça a la dependenta que, ves quina casualitat, és també originària del con sudamericà, i li diu "Posi’m un tros d’aquesta coca de llardons". És clar, ja es veu d’entrada que la complexitat de l’enunciat és excessiva per una persona amb poques ganes de ser sol·lícita. Li fa repetir la pregunta no menys de quatre vegades amb gestos desagradables d’interrogació, com si vingués a dir "quin cony de cosa estranya m’estàs demanant?". Al final, i amb la certesa que el tema no es solucionarà dient "un pedazo de esta coca de llardones", la senyora fa entendre a la dependenta que vol això; i senyala amb gestos vehements la coca. Sense dir ni ase ni bèstia, la dependenta serveix el producte i la senyora se l’endú després de pagar religiosament, sospitant que potser, el reciclatge el necessita ella i no pas els nouvinguts.
I tot això sigui dit amb l’aclariment que coneixo un munt de persones d’origen sudamericà que parlen un català acceptable, i fins i tot excel·lent, i que no es pot prendre la part pel tot, en cap cas. Però també és cert que el tot políticament correcte no ens ha d’ocultar les parts deficients, reincidents i recalcitrants.
Ah, per cert. Hem de deixar constància que la morcilla….. perdó, la butifarra d’ou, era exquisida, però que la coca de llardons era francament deficient. Consti en acta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!