Volíem saber com pensa Joan Ridao defensar el dret a parlar en català al Congrés de Diputats de Madrid si el PSOE coloca José Bono com a president de la cambra, i Ridao, fent humor des del seu posat circumspecte, ha assegurat que Bono és un tema excitant. Sens dubte. I s’ha inflat i s’ha quedat a gust quan ha dit que la única manera que l’ex-ministre de defensa arribi a presidir el congrés és que el PSOE pacti amb el PP, ja que la resta de partits han assegurat que, de Bono, ni parlar-ne. Riado ha estat en la seva línia; és a dir, bé. Orador impecable, mestre en coordinar frases i elevar el to de vocabulari, s’ha defensat amb elegància i sense estalviar dades, de les qüestions llançades per Lluís Foix i Vicent Sanchis.
Igual que en la primera conversa de campanya de l’Ateneu, ahir amb Joan Herrera, Lluís Foix ha introduït temes de fons i generals per ubicar el personatge candidat, i el segon periodista, inquisidor amable, ha intentar fer punxa dels temes tocats. Vicent Sanchis no s’ha tallat ni un pèl a l’hora de dir que bona part de la clientela política potencial d’ERC creu que hi ha diputats dels republicans a Madrid que han caigut inexorablement en el sac dels freakis. Davant d’una pregunta així, alusiva als companys de partit, cal reconèixer que no hi ha resposta fàcil. Però Ridao ha defensat la feina del seu grup parlamentari a la Meseta dient que ha estat el més actiu de tota la cambra. Ha reconegut, això sí, que en la confecció de la llista que ell encapçala hi ha influït però que s’ha hagut de menjar algun nom aportat sense dissimuls per alguns dels grups de presió interns del partit. Elegant com és i enemic de trencar coses, ha estat discret, no ha dit noms, i ha esquivat al·lusions directes a companys. Li ha quedat prou bé, la cosa.
S’ha penjat, d’altra banda, el cartell de "no es fia", assegurant que si algú vol pactar amb ells a Madrid, haurà de combregar amb la condició bàsica d’ERC: publicació de balances fiscals, per reduir en quatre anys el dèficit fiscal català a un terç de l’actual.
Sanchis l’ha embestit demanant-li si aquesta enemistat amb CiU és sostenible per al nacionalisme català, i Ridao ha fet professió de fe pactista en assegurar que espera arribar a molts acords amb els convergents a Madrid, però que canviar la correlació de forces en els governs on poden fer-ho tots dos (els de la plaça Sant Jaume, oi?) és qüestió de temps perquè els greuges que arrossega ERC a causa de la desafecció convergent són pretèrits, llargs i penosos. Temps al temps, ha dit. Si volen bon rotllo, aquests convergents hauran de saltar la paret institucional, ha dit textualment, i fer una aposta clara pel sobiranisme. Que es deixin estar d’ambigüitats, ha vingut a dir. I, és clar, això passa per superar d’alguna manera l’escull Duran i Lleida. Amb l’església hem topat.
Quan ha arribat el torn del públic, el republicà ha hagut d’atendre una pregunta directa i punyent d’un votant d’ERC de tota la vida que va deixar de ser-ho en les darreres municipals perquè, segons diu, no s’enten que un partit independentista pacti amb un partit, segons ha dit l’interpelador, centralista com el PSOE. Ridao s’ha posat sobtadament el vestit de feina i ha esmerçat tot la seva capacitat persuasiva en enumerar una llista, modesta en la grandària però intensa en la qualitat, de teòriques fites assolides en el camí de la independència, segons ell, gràcies als seus pactes de govern. No us la repeteixo, que segurament ja la coneixeu. El que cal és valorar si la llista és suficient per matenir-s’hi fidel o, vist d’una altra manera, si el candidat és prou convincent com per generar confiança.
Quan li hem regalat el llibre d’història de l’Ateneu, Ridao ha dit que se l’enduia per a la biblioteca del grup parlamentari, però que, de fet, ell ja el té. Ep! S’ha marcat un punt. Llàstima que, en marxar, se l’ha deixat oblidat damunt de la taula de president. Li haurem de fer arribar. I hem de dir, també, per rematar crònica, que en finalitzar l’acte ha quedat literalment envoltat d’ateneistes que l’interrogaven, el felicitaven, li demanaven, li preguntaven i li proposaven. Per a bo o per a dolent, però l’home té requesta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies per la crònica. M’hagués agradat venir e interpelar a Ridao. De totes maneres, em faria gràcia saber què ha dit de les teòriques fites assolides en el camí de la independència gràcies al pacte amb el PSC. Ens en pot fer cinc cèntims més?
Salut’