DE TAVERNES I FONDES US N?EXPLICARÉ UN BOCÍ
Tot just ara que fa uns dies que les portes del Versalles han obert de nou, amb un look totalment renovat, és bo recordar que la nostra població ha estat un lloc de pas i per aquest fet han calgut establiments per allotjar i donar de menjar als nouvinguts i passavolants de torn. De tavernes i fondes n?hi hagut un bon grapat a Sant Andreu de Palomar. Cal esmentar-ne l?Hostal de Can Joan ( avui desaparegut i situat en l?actual plaça de Mossèn Clapés); Cal Menut, a la plaça Mercadal, i l´Hostal del carrer Malats cantonada amb carrer Gran de Sant Andreu. Els andreuencs, i no pas les andreuenques que en prou feines tenien per poder esbargir-se, doncs malauradament acaben sent unes esclaves de la llar, solien passar l?estona ? entre feina i feina- tot jugant a cartes en les tavernes (avui serien coneguts popularment amb el nom de bars). Dels bars més antics del nostre poble que han viscut els vaivens del temps en queden dos, el Colòmbia (1913) i el Versalles ( el 1928 neix amb el nom de Petit Versailles al qual la dictadura li fa castellanitzar el nom; i amb antecedents amb un altre nom des de 1927). L?Havana i el Lyon, desapareguts, eren al principi de la Rambla de Fabra i Puig.
En Joan Vinyes a l?antiga secció ? Una mica d?història? del Sant Andreu de Cap a Peus, narra l?ambient de les tavernes de principi de segle XX al nostre poble: ? Una vegada a una taverna de Sant Andreu hi havia un pinxo amb la seva amistançada fent el castís. En un moment determinat convida a beure a tothom. S?adona que hi havia un xicot que no bevia. S?hi ha costa i li repeteix que ell convida a beure , l?altre li contesta que en aquell moment no tenia ganes de beure. El pinxo insisteix, el noi dient que no. Aquell s?emprenya i el got ple que duia a la mà el llença a la cara de l?altre. Per alguna cosa era el pinxo. El minyó es posa la mà a la butxaca, treu una pistola i dispara. El pinxo cau mort a terra. En casos com aquest, si l?autor del fet era detingut, la justícia era benèvola. Al cap i a la fi havia contribuït a fer neteja. De totes maneres tant els parrots com la Guàrdia Civil més d?una vegada feien els ulls grossos en casos semblants i el culpable no es trobava?. Aquest relat no vol dir pas que tots els establiments de Sant Andreu de Palomar fossin un cau de baralles com a l?antic Fart West, ans el contrari esdevenien llocs on la gent hi solia anar a petar la xerrada, a fer un beure tranquil·lament, a anar passant els dies en aquells temps on el descans dominical era un fet nou i les vacances pagades un privilegi de rics.
Retornant al Versalles. El nou lifting que ha rebut el vell establiment andreuenc li ha donat el caire antic d?èpoques passades però apostant per una modernitat actual. Ha recuperat l?altell ? aquest cop per als fumadors i fumadores aferrats als vici i a la llei antitabac- i les columnes que en els anys anteriors a l?esclat del sis-cents, el taulell americà i la disbauxa radical dels anys seixanta havien presidit solemnement els baixos de l?edifici modernista. Per als nostàlgics el Versalles d?abans de la reforma serà un bell record, però per aquells que no l?han conegut en la seva anterior vida, només olorant la flaire que s?hi respira esbrinaran – i els vells clients també- si aquelles parets parlessin ens quedaríem tots amb la boca ben oberta. Esmaperduts en la màquina del temps. Des d?aquestes ratlles felicitar a la gent del Versalles per haver mantingut viu la flaire de poble, encara que sigui entre cigaló i tapa de braves.
Pau Vinyes i Roig
Publicat al Sant Andreu de Cap a Peus, maig de 2007
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!