dissabte, 8 de març de 2008 – Celebració del Dia Internacional de la Dona
Afrontem el darrer concert de la gira amb poques forces: Dani continua amb l’esquena endolorida i jo m’he alçat amb una laringitis considerable. Després d’acomiadar-nos de la família Kirchner, alcem totes les coses al cotxe i tornem a la carretera. Ens espera un viatge llarg fins a Marsella: són vora 500 quilòmetres d’autopista, unes cinc hores de trajecte. Fem una parada tècnica en Grenoble per arreplegar a Francesco i menjar alguna cosa a fi d’agafar forces per al que queda de viatge. Ben entrada la vesprada, arribem a Marsella. Ve a rebre’ns Joan Barber, un valencià resident a aquesta ciutat costanera d’Occitània que fa les funcions de secretari del Centre. Àlex i Carol ja estan dins del local, s’han traslladat en avió des de Madrid. L’espai escènic està molt ben acondicionat: un escenari en condicions, un bon equip de sonorització, cadires i taules per als espectadors… Fem les proves de so ràpidament: no són gens complicades i anem per feina. Deixem tot preparat per a l’actuació i marxem cap a l’hotel. Necessite urgentment una dutxa i descansar una miqueta. A les 9 i mitja Joan i Doris vénen a arreplegar-nos i ens porten al Centre una altra vegada. El Niño Prodigio, alter ego en solitari d’Àlex Badia, serà l’encarregat d’encetar l’espectacle. Conec a Àlex de fa uns quants anys, des del primer Incrustados a l’Akelarre. A banda d’acompanyar-me ocasionalment en les expedicions europees, també és guitarrista/teclista (segons quan i segons com) de Mr. Vertigo, Emma Get Wild i Nèstor Mir y las potencias del este. El seu concert em sembla molt interessant: sol a l’escenari, aconseguix fer unes cançons plenes de matisos, gràcies (entre altres coses) a un pedal d’efectes amb què enregistra i reprodueix en temps real. Es fa cors i arranjaments de guitarra per a ell mateix, una manera ben enginyosa de conferir dinamisme a la interpretació. Quan em toca el torn de pujar a l’escenari, ho passe bastant malament: el dolor de gola és considerable i és molt difícil controlar la veu amb eixes conidicons. Àlex em fa costat en la part final del concert: cantem Al Vent a dues veus i m’acompanya amb la guitarra en els darrers temes. El concert s’organitza amb motiu de la celebració del Dia Internacional de la Dona, de manera que una de les cançons que fem, Lletania, pren molta vigència: aquesta cançó parla sobre la violència masclista i podeu escoltar-la en el vídeo que il·lustra aquesta crònica. Al dia següent ens alcem a les onze. Estem rebentats i a la meua laringitis se li afegeixen unes dècimes de calentura. Ens acomiadem de Francesco després de desdejunar en una plaça pròxima a l’hotel i emprenem el viatge de tornada. 850 quilòmetres fins a València, que es diuen prompte. Passem el dia en la carretera, dinem en l’estació de servei de Bèziers. Àlex i jo anem turnant-nos la conducció. A les 8 de la nit fiquem la ràdio per seguir la jornada electoral. Arribe a Torrent passedes les 23 hores, després de deixar a cada u en sa casa. Em fique el termòmetre i marca 39. Me’n vaig al llit pitant! Ací posem el punt i final a la gira i al videobloc, tornarem prompte amb més aventures… Gràcies per la vostra atenció.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!