Pau Alabajos

dissabte, 5 d’abril de 2008 – Marxapeu 08

Són les set del matí d’un dissabte. Sona el despertador, puge la persiana i encara és de nit: m’he tornat boig o és que m’he equivocat en programar l’alarma del telèfon mòbil? Doncs ni una cosa ni l’altra. Resulta que hui se celebra una nova edició de la Marxapeu del Camp de Morvedre, una de les cites ineludibles de l’any. Ja he perdut el compte de les edicions en les quals hem participat. Quatre o cinc, no estic del tot segur. Encara mig dormint, em dutxe ràpidament i passe a arreplegar a Julià i a Tere, que han decidit fer els 18 quilòmetres de marxa per la muntanya programats per a enguany. Quedem a la font de les granotes, lloc emblemàtic de Torrent que s’ha convertit en el punt de partida de molts viatges. En poc més de mitja hora arribem a Gilet. Tot i que ens hem retardat per culpa meua, encara arribem a temps per fer-nos un xocolate calent amb una coca de llanda que la gent del poble ha preparat per als vora 800 excursionistes de la comarca i més enllà que han acudit a la Plaça de la Mare de Déu de l’Estrela. La gent enfila cap a les faldes de la Calderona. Mentrestant, jo m’espere a que arriben Sergi Contrí i Joan Sengermés, per una banda, i Paco Burgos, Josep Escrivà i Gerard Vercher, per una altra. El cartell de tots els anys: Sergi Contrí, Amanida Peiot i uns servidors. Aquesta vegada tocarem tots junts durant l’esmorzar, en una clariana del bosc en un punt intermig de l’itinerari marcat. Al voltant de les 10 i mitja passades comencen a arribar els escapats, els têtê de la curse, que sembla que hagen pujat corrent. Encetem el nostre concert acústic d’amenització bucòlica (no comptem la telecàster d’Escrivà, que sona gràcies al seu amplificador a piles amb forma de gàbia per a furons). Toquem promíscuament, barrejats. Ara cantem una cançó teua, jo et faig cors i ell toca la pandereta; ara fem una cançó meua, tu toques les maraques i ell fa un acompanyament d’acordió… Una vegada la gent ha acabat de menjar-se els seus entrepans, prosegueix el seu camí. Nosaltres guardem els instruments en les seues respectives fundes i tornem cap al poble. No ens hi estem molt de temps: pugem a una camioneta que ens porta al segon “escenari” improvisat, el Drac de la Calderona. Es tracta d’un projecte artístic de recuperació d’un indret natural degradat. Un grup de creadors han construït un xalet en forma de drac, amb clares reminiscències gaudinianes i hui han preparat una activitat ben original per als muntanyers: han posat un llenç en blanc a l’aire lliure i els han oferit pintures i pinzells (a més de beguda fresca i alguna cosa per a portar-se a la boca, atés el cansament acumulat amb dos terços del recorregut a l’esquena). Cada u deixa el seu dibuixet, el seu traç, la seua contribució a l’obra coral de tots els participants de la marxa. A l’hora de dinar, s’exposarà el resultat final en un lloc privilegiat de la plaça. Al voltant de les dues, la camioneta torna a per nosaltres. Molts excursionistes ja han acabat l’itinerari i estan asseguts a taula, devorant el plat d’olla i els cacaus i tramussos que marca el menú. Nosaltres peguem un mosset i ens posem a fer proves de so per a la tercera actuació. Sense equip de megafonia no s’escoltaria res. Laura acaba d’arribar a Gilet: es veu que ha estat tocant en una boda (o eixa és l’excusa que s’ha inventat per no haver de pegar la gran matinada). Jo tinc la cara roja, gràcies al sol de justícia que ens ha acompanyat durant tot el dia, em queda poca veu per l’esforç de cantar a pulmó enmig de la muntanya i estic ja un poc cansat del tràfec que portem. És impressionant veure quasi un miler de persones dinant juntes en llaguíssims taulers de fusta davant de nosaltres. Fem un concert curtet, vint minutets cadascú: els muntanyers ja estan cansats i volen anar-se’n a casa. En acabant, ens acomiadem de Pere Boix i companyia, molt satisfets, com sempre, pel tracte rebut i amb la vista ficada en la marxapeu de l’any que ve. No ens la perdríem per res del món!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!