Crònica d?una victòria

Final de la copa del rei de bàsquet, abans dita del generalísimo i ara de su majestad el rey don juan carlos, tot amb minúscula. La miraré per televisió mentre escric. Provo d?escoltar-la per la ràdio però estan totes les emissores ocupades amb la lliga de futbol. Es veu que amb això dels esports també hi ha classes.

S?enfronten el Reial Madrid i el Winterthur Barcelona, publicitat fins i tot en el nom. Com és que posen el Madrid primer? Ara ho entenc, juguen a casa, és a dir a Málaga. Ho hem de saber aprofitar: tenim el públic en contra i no ser els favorits ens ha de fer més forts.

Seuen junts a la tribuna, no al galliner, el president del Madrid, que per cert no té cap mania a l?hora de fer el gest de saltar mentre els aficionats madridistes canten el ja clàssic "es polaco el que no vote es, es, etc." i el Joan Laporta, l?home-que-creu-que-a-les-instal·lacions-del-Barça-no-es-poden-expressar-idees-pròpies-sobre-l?actualitat. Ell, que es fotografiava esmorzant, durant la darrera campanya electoral, amb els politics de torn creu que els jugadors no poden tenir idees polítiques i expressar-les a les instal·lacions del club.

I canviem un paràgraf de continent: els americans, que com sap el món sencer són els reis del mambo, van dividir els partits de bàsquet en quatre quarts senzillament per posar-hi més publicitat. I com que aquí ja fa temps que comencem a aprendre de capitalisme salvatge doncs vam copiar-los la idea.

1er quart. Al salt la pilota és per naltros. Primera cistella de Navarro. Comencem bé.

El Barça va sumant punts i a ells que no els hi entra res. No triguen a demanar el primer temps mort.

Ja comencen a bombardejar-nos amb la publicitat. Baixo l?àudio ?sempre ho faig-  però veig que ens volen vendre cervesa sense alcohol (quina barbaritat!), també un diari esportiu espanyol que va a favor del Madrid i de l?Atlético de Madrid i una targeta de crèdit d?un banc que és molt generós amb els seus clients. Quan tornen les imatges del partit la pilota ja fa estona que roda. La televisió tracta el bàsquet com les pel·lícules, el mutila.  

Nou triple de Navarro que esgarrifa. M?omple d?esperança.

Acaba aquest primer quart amb el marcador 5 a 21. El partit ja es podria acabar ara.

Més publicitat. Pesats.

2on quart. El Madrid es desperta una mica però el Barça no para de fer taps i de clavar triples.

Reyes se?n va a la banqueta emprenyat amb ell i el seu equip donant una coça a una de les tanques publicitàries. Per mi ja la pots trencar.

Una marca de rellotges patrocina el marcador que ens ensenyen de tan en tan per pantalla. Clar, el temps, els números, quina bona pensada! I el bàsquet no deixa de ser un joc d?estadístiques de tota mena: rebots, triples, dobles, assistències, faltes i un llarg etcètera.

I Bullock que també les clava de tres. Cal defensar-lo bé.

A set segons del final d?aquesta primera part tots els marcadors es posen a zero i el partit s?ha d?aturar. Els àrbitres es treuen de la màniga un temps mort per reparar la màquina. Algun tècnic per ací?

Acaba el quart amb un 25 a 31. Me?n vaig a Can Felip i despés a la cuina. Una til·la, si us plau.

3er quart. Comença amb una gran esmaixada de Fran Vázquez.

I el Madrid que segueix sense anotar gaire. Guanyarem!

Parcial de 7-0 pel Madrid i el Barça fallant tirs lliures. Ai ai.

S’acaba amb un triple increïble d?Ukic i amb 12 punts a favor nostre. Bé.

4art (i últim!) quart

No entenc perquè estic nerviós, doncs ara guanyem 37 a 53 i queden 6 minuts pel final. Deu ser per vici.

Triple d?Ukic. I Tunceri s?hi torna. Paciència.

El Madrid que no pot reaccionar i el Barça que acaba de guanyar la final 56 a 69.

Després de 2 anys de sequera ja tocava un títol que engreixés les vitrines de la secció de bàsquet del museu més visitat de Catalunya, diuen. Ivanovic s?abraça a la seva filla. El jugadors que ho celebren al mig de la pista entre els xiulets dels que mai saben perdre. Algú que treu la xarxa d?una de les cistelles. Què en farà després? Se la guardarà a un calaix? Se la penjarà a l?habitació? És una pregunta estúpida que em faig sovint, queda a l?aire perquè hi aneu reflexionant.

El MVP, millor jugador de la final, és per Jordi Trias i de seguida el capità de Barça aixeca la copa que pesa 19 quilograms, una dada indispensable que ens donen per la televisió. Jo proposo que els hi tornem sense pensar-ho, doncs els catalans no tenim rei. L?últim va ser Martí I l?Humà i va morir el 1410 i ja ningú se n?enrecorda.

Va, m?arrisco, el titular del 9 esportiu de demà dilluns serà: Ni rei, ni amo, ni mestre, ni copa. Que dolent.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Esport per Biel Barnils i Carrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent