Oi?

Aquest any el Correllengua ha homenatjat Isabel-Clara Simó. Estem en tessitura encara quasi pandèmica i la gent de la CAL d’Horta-Guinardó no ha acabat de donar format a l’acte com qui diu fins quatre dies abans. Han demanat a Màrius Serra, Francesc Parcerisas i a mi mateix, amb la confiança que dóna el veïnatge i l’amistat, que en fem memòria personal. I, en resum, això és el que hi he dit.

Quan em vaig incorporar al món literari, a mitjans dels 80 del segle passat, Isabel-Clara Simó era tot un referent. Especialment per la feina que havia fet dirigint la revista Canigó del 1972 al 1983. I per l’èxit indiscutible, sobretot, de la novel·la Júlia, un veritable best-seller de l’època. 

La vaig tractar una mica, com a editor, a partir de l’any 1993, quan va guanyar el Sant Jordi amb La salvatge, una novel·la amb la qual intentava continuar trobant aquell difícil punt d’equilibri entre comercialitat i exigència literària. I també, a finals dels anys 90, quan va ser nomenada delegada del llibre de la Generalitat.

Projectava una imatge pública de lluitadora i resistent, a favor del país, de la dona i dels valors d’esquerra. No ho era menys en el tracte personal, sempre disposada a plantar cara per aquests ideals I per defensar una posició que s’havia guanyat a força de batallar. Sense descans. Sense necessitat de voler quedar bé. Sense deixar de lluitar, mai, ni tan sols quan la malaltia podia semblar que la tenia retuda.