Horitzó 17 de setembre

Avui que el rebateig públic de Junts posa, implícitament, la data encara incerta de les pròximes eleccions sobre la taula, copio aquí l’últim mail obert, que en parlava. Per defensar que, de vegades, el millor atac pot ser no fer res i deixar que l’excés de l’enemic ens doni l’avantatge. […]

Horitzó 17 de setembre

El Tribunal Suprem de les Espanyes s’encarrega d’anar-ho recordant de tant en tant, no fos que ens distraguéssim de la seva voluntat d’intervenir-nos: el 17 de setembre celebraran la vista sobre el recurs del president Torra contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que l’inhabilita per haver desobeït la Junta Electoral, i un parell de setmanes després s’hi pronunciaran. Avui tothom, sense excepció coneguda, dóna per segur que el pronunciament serà una simple confirmació de la inhabilitació i, per tant, que a continuació el president Torra deixarà de ser president.

La cosa, però, no acaba aquí: aquesta fita en el calendari obre una altra discussió, que té a veure amb allò que, teòricament, només pot decidir el president: quin dia i en quin moment dissol el Parlament i convoca eleccions. I, fins ara, el punt de vista més compartit a l’entorn d’aquesta discussió ha estat donar per descomptat que qui havia de convocar les eleccions era el president Torra. Que no es pot acceptar ni admetre que aquest gest exclusiu, en el qual resideix d’alguna manera la minsa sobirania que ens atorga el règim autonòmic, sigui manllevat al president per cap tribunal espanyol.

Ara bé, que no ha estat ja manllevada, per aquests jutges intervencionistes, l’atribució suposadament exclusiva del president? Tal com jo ho veig, a partir del moment que pesa sobre seu l’amenaça d’inhabilitació, el president ha deixat de ser lliure d’escollir la data que consideri oportuna per celebrar les eleccions. Perquè, per poder signar la dissolució del Parlament, caldrà que s’anticipi a la resolució del tribunal. De manera que és un tribunal espanyol qui ja ha decidit que la legislatura catalana serà escurçada, ens hi posem com ens hi posem. Aleshores, què ha de fer el president?

Ens agrada recordar amb quins ardits el president Tarradellas va aconseguir, no només que es restituís la Generalitat després de la dictadura, sinó com va fer-ho defensant-ne la dignitat. Després, potser ja no tenim tan present l’estira i arronsa amb què el president Pujol va anar construint el miratge de l’autogovern: amb ell, va arribar a semblar que la Generalitat tenia capacitat de governar, i la simulació va donar alguns fruits gens menyspreables, com la tele i la ràdio o el desplegament dels mossos. Però no per això va deixar de ser una simulació.

I ara? Diria que ara ja som en tot un altre moment. De dignitat, a les nostres institucions no els en queda gaire. I de capacitat de govern, encara menys. Aleshores potser que deixem de simular i siguem ben pragmàtics. Què pot fer més visible l’atzucac en què ens trobem? Que el president Torra faci veure que conserva la prerrogativa de convocar les eleccions? O més aviat que quedi ben clar que no són les nostres institucions les que ens governen, sinó cossos que hi són estranys com aquest Tribunal Suprem?

Jo no en tinc cap dubte. Aniré a votar molt més decidit i equivocant-me menys si sé que amb el meu vot també protesto contra els jutges espanyols, com el 21 de desembre ho vaig fer contra el 155.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*