#TotAniràBé… o no

La incertesa, de la mateixa manera que pot dur al pànic davant la foscor de les perspectives menys optimistes, massa sovint engendra optimismes edulcorats que potser conforten immediatament però alimenten l’emocionalitat més superficial o potser infantil. El mail obert del 12 d’abril donava voltes una mica sobre tot això a propòsit de hashtags com el naïf #TotAniràBé. […]

#TotAniràBé… o no

Davant la incertesa s’incrementa la recerca d’autoajuda. Especialment quan la incertesa té a veure amb la salut, amb la vida en risc. Deu ser per aquesta raó que bona part dels lemes que està generant la pandèmia —més enllà del més simple i eficaç de tots: #quedatacasa— tenen to de consell de coach amb una punta d’autoengany. Proliferen els #EnsEnSortirem i els #TotAniràBé, i potser és bo i tot, des del punt de vista de la psicologia social, que sigui així.

Però, n’estem segurs que ens en sortirem? I què deu voler dir que tot anirà bé?Deixeu que em fixi en dues intervencions recents de consellers del nostre govern, per no haver d’anar més enllà, i després continuo.

Recordo que, tot just abans d’aquest terrabastall a les residències de gent gran, algú va demanar al conseller El Homrani si les famílies podien endur-se els seus vells a passar la crisi a casa. I la resposta va ser, aproximadament, que la direcció general corresponent es disposava a estudiar quines modificacions de la normativa convenia fer per autoritzar-ho. No, així no que no ens en sortirem: jo voldria que, en comptes d’encallar-se en el procediment administratiu, el conseller respongués amb claredat que sí o que no i que en donés les raons, ja fos a favor o en contra. És a dir, que agafés el toro per les banyes. I que fes política.

Després, fa pocs dies, ha estat el conseller Bargalló qui ha advertit que el curs s’acabarà d’una manera o d’una altra el mes de juny sense allargar-se mai de la vida perquè el pròxim no pot començar el novembre. O sigui que, en aquest context, deduïm, la seva prioritat són les vacances de prop de tres mesos entre dos cursos! Doncs no, així és gairebé segur que res no anirà bé: jo esperaria que el conseller cartografiés l’excepcionalitat, començant per admetre que ara mateix és imprevisible dir quan es podrà tornar a les aules i considerant la possibilitat que molts pares no tinguin vacances o les hagin de tenir molt escurçades. I, aleshores, que s’esforcés a buscar un punt de trobada entre el que pugui convenir als alumnes, als docents i a les famílies, si fossin coses diferents, sense oblidar-se’n cap. I si això vol dir que, excepcionalment, aquest curs s’ha d’acabar el desembre i el pròxim només pot durar sis mesos i que després del següent la cosa ja pugui normalitzar-se, m’ho invento, doncs que  ho raoni. Que busqui les millors solucions. Que faci política.

Ens en sortirem, doncs? Vull creure que sí. Però només si, lluny d’afanyar-nos a simular que retornem a una normalitat estantissa, assumim que hem començat un llarg període d’anormalitat que ens exigirà audàcia i creativitat. Que ens demanarà a tots saber desar la por al fons dels calaixos i superar les inèrcies que hem anat seguint fins ara massa rutinàriament. Que posarà a prova la solidaritat de debò, vull dir lluny de les retòriques progres, i la capacitat de tots i cadascun de nosaltres de cooperar amb els veïns, els col·legues, els amics i els contrincants.

No diré que la covid-19 sigui una oportunitat, però és una oportunitat. Digueu-vos la veritat: quantes vegades, irritats per tanta irritabilitat, no heu demanat que tot s’aturi, ni que sigui només un moment, per poder tornar a començar? Doncs bé, aquí ho teniu: tot s’ha aturat. Del tot. I ara hauríem de ser capaços d’aprofitar-ho per recomençar algunes coses bé. Per evitar que, després, tot no sigui encara pitjor.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada ha esta publicada en Carnet, Opinió publicada. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*