Oi?

La incertesa, de la mateixa manera que pot dur al pànic davant la foscor de les perspectives menys optimistes, massa sovint engendra optimismes edulcorats que potser conforten immediatament però alimenten l’emocionalitat més superficial o potser infantil. El mail obert del 12 d’abril donava voltes una mica sobre tot això a propòsit de hashtags com el naïf #TotAniràBé. […]

#TotAniràBé… o no

Davant la incertesa s’incrementa la recerca d’autoajuda. Especialment quan la incertesa té a veure amb la salut, amb la vida en risc. Deu ser per aquesta raó que bona part dels lemes que està generant la pandèmia —més enllà del més simple i eficaç de tots: #quedatacasa— tenen to de consell de coach amb una punta d’autoengany. Proliferen els #EnsEnSortirem i els #TotAniràBé, i potser és bo i tot, des del punt de vista de la psicologia social, que sigui així.

Però, n’estem segurs que ens en sortirem? I què deu voler dir que tot anirà bé?Deixeu que em fixi en dues intervencions recents de consellers del nostre govern, per no haver d’anar més enllà, i després continuo.

Recordo que, tot just abans d’aquest terrabastall a les residències de gent gran, algú va demanar al conseller El Homrani si les famílies podien endur-se els seus vells a passar la crisi a casa. I la resposta va ser, aproximadament, que la direcció general corresponent es disposava a estudiar quines modificacions de la normativa convenia fer per autoritzar-ho. No, així no que no ens en sortirem: jo voldria que, en comptes d’encallar-se en el procediment administratiu, el conseller respongués amb claredat que sí o que no i que en donés les raons, ja fos a favor o en contra. És a dir, que agafés el toro per les banyes. I que fes política.

Després, fa pocs dies, ha estat el conseller Bargalló qui ha advertit que el curs s’acabarà d’una manera o d’una altra el mes de juny sense allargar-se mai de la vida perquè el pròxim no pot començar el novembre. O sigui que, en aquest context, deduïm, la seva prioritat són les vacances de prop de tres mesos entre dos cursos! Doncs no, així és gairebé segur que res no anirà bé: jo esperaria que el conseller cartografiés l’excepcionalitat, començant per admetre que ara mateix és imprevisible dir quan es podrà tornar a les aules i considerant la possibilitat que molts pares no tinguin vacances o les hagin de tenir molt escurçades. I, aleshores, que s’esforcés a buscar un punt de trobada entre el que pugui convenir als alumnes, als docents i a les famílies, si fossin coses diferents, sense oblidar-se’n cap. I si això vol dir que, excepcionalment, aquest curs s’ha d’acabar el desembre i el pròxim només pot durar sis mesos i que després del següent la cosa ja pugui normalitzar-se, m’ho invento, doncs que  ho raoni. Que busqui les millors solucions. Que faci política.

Ens en sortirem, doncs? Vull creure que sí. Però només si, lluny d’afanyar-nos a simular que retornem a una normalitat estantissa, assumim que hem començat un llarg període d’anormalitat que ens exigirà audàcia i creativitat. Que ens demanarà a tots saber desar la por al fons dels calaixos i superar les inèrcies que hem anat seguint fins ara massa rutinàriament. Que posarà a prova la solidaritat de debò, vull dir lluny de les retòriques progres, i la capacitat de tots i cadascun de nosaltres de cooperar amb els veïns, els col·legues, els amics i els contrincants.

No diré que la covid-19 sigui una oportunitat, però és una oportunitat. Digueu-vos la veritat: quantes vegades, irritats per tanta irritabilitat, no heu demanat que tot s’aturi, ni que sigui només un moment, per poder tornar a començar? Doncs bé, aquí ho teniu: tot s’ha aturat. Del tot. I ara hauríem de ser capaços d’aprofitar-ho per recomençar algunes coses bé. Per evitar que, després, tot no sigui encara pitjor.